Descobrim secrets: “L’instant precís”, d’Albert Gassull.

Nascut a Barcelona el 1962, Albert Gassu ll és arquitecte, músic i escriptor. Va exercir com a arquitecte abans i durant els anys de la “bombolla immobiliària” i forma part com a saxofonista de la molt coneguda orquestra de jazz “La Locomotora Negra”, una de les més antigues de Barcelona. Va debutar com a escriptor de novel·la negra amb Males arts (2013), una història situada en 2004 que retrata una societat enlluernada per l’èxit i els diners fàcils, prototip de la bogeria col·lectiva tan característica dels anys del “ladrillazo”. En 2015, va veure la llum Malas artes, edició en castellà de Males Arts, publicada per Edicions Mandor. A principis de 2020, publica L’instant precís amb l’editorial Llibres del Delicte.

Set anys entre Males arts i L’instant precís. I mentre… vas portar a la pràctica algun altre projecte literari?

Quan vaig acabar d’escriure Males arts, em vaig dedicar un temps a escriure relats curts. Desgraciadament, els contes tenen molt poca sortida. L’agent literària que tenia em va dir que m’oblidés de publicar-los així que els vaig presentar a diferents premis sense cap èxit. Mentre els contes feien el seu recorregut inútil, em vaig posar a escriure L’instant precís. La primera versió està acabada des de finals de 2015. A la espera que la meva agent em trobés una editorial vaig començar a escriure una altra novel·la, però pel mig em vaig embarcar amb un projecte musical i la vaig deixar aparcada.

L’instant precís és la teva segona novel·la negra, molt diferent de Males arts, que situava l’acció dins dels anys de la “bombolla immobiliària”. Ens podries explicar com es va gestar aquesta nova història? Quant has trigat a escriure-la i donar-la per acabada? 

No són tan diferents, totes dues aborden el comportament humà i la nostra reacció davant situacions límit. El que passa és que a L’instant precís estem molt més a prop de l’abisme i, a més, hi he introduït la culpa com a element central, l’origen i el motor de tota la narració. Un fet del passat del protagonista, la mort de la seva estimada en unes circumstàncies que desconeixem, s’anuncia a la primera pàgina i no ens abandona fins al final de la novel·la. Aquesta història es gesta a partir de les meves pors vers situacions que desconec i sobre les quals no tinc cap control. Què passaria si ens caigués al damunt una guerra com la de Síria? Com seríem capaços de sobreviure a una situació que ens portés a viure al carrer, sense sostre? Com reaccionaríem davant la violència extrema i desproporcionada de determinats subjectes?

Pel que fa al temps, és difícil d’establir, doncs l’origen de la novel·la és en un conte que vaig escriure al 2011 i que vaig pensar que podia tenir més recorregut. Pel camí vaig escriure Males arts i els contes. Des de la primera versió acabada fins a la versió publicada han passat quatre anys que m’han permès madurar molt el text i fer-ne revisions profundes que crec que l’han convertit en una novel·la molt millor que aquella que vaig donar per acabada al 2015.

L’Àlex Quimera, el protagonista de L’instant precís, és un prestigiós fotògraf de guerra acostumat a viure en el perill. Però ho engega tot a rodar després d’un fet desgraciat que costa la vida als seus acompanyants, entre els quals es troba la dona que estima. Què té l’Àlex Quimera de l’Albert Gassull o tu d’ell? T’has inspirat en persones reals per crear el teu personatge?

Espero que només tinguem en comú l’afició a la música i l’interès per l’art. A mi mai m’ha passat res tan greu com el que li ha passat a l’Àlex. No he vist de prop les coses que ha vist ell ni he conviscut amb l’horror de la guerra. Possiblement compartim un mateix origen social, però tenim dos passats radicalment diferents i, per tant, estem modelats de forma diferent. Però per crear un personatge t’has de ficar a la seva pell i sí que he intentat dotar l’Àlex d’una sensibilitat, un pensament i uns valors propers al meus. Pel que fa a l’Àlex del passat, el fotoperiodista, sí que m’he inspirat en fotògrafs de premsa que he conegut a través de textos o reportatges. He llegit molt i he mirat molts documents gràfics per mirar d’entendre el seu comportament i les seves reflexions.

El nostre protagonista retorna a Barcelona ofegat pels remordiments i, per un atzar, coneix la Mariana, una atractiva i misteriosa dona colombiana. La passió que comença a sentir per ella el porta a quedar atrapat en una teranyina de negocis tèrbols que van més enllà dels generats pel narcotràfic. Com t’has documentat per escriure sobre aquest submón tan perillós que conviu amb el nostre, però que habitualment resta ocult?  Per què escriure sobre tot això?

A veure, el narcotràfic, a la novel·la, queda lluny. En aquest sentit no m’he hagut de documentar gaire, doncs no he entrat en el funcionament de les xarxes ni, pràcticament, en el moviment de la droga. Si que m’he interessat, però, en el comportament dels delinqüents que formen part d’aquests submóns tan aterridors. Hi ha una escena, per exemple, que està extreta quasi literalment d’un relat esgarrifós que fa una noia al reportatge Alma, hija de la violencia, del Miquel Dewever-Plana i la Isabelle Fougère. També hi ha literatura molt ben documentada, els llibres del Javier Valdez Cárdenas o novel·les com The power of the dog, de Don Winslow en són exemples. Però em sorprèn una mica que la gent es fixi en això del narcotràfic i no en altres coses de la novel·la. No era en absolut la meva intenció centrar l’atenció en aquest punt. A vegades els textos et donen aquestes sorpreses, però. Així que no puc contestar a la segona pregunta, no ho sé. O ja ho he fet a la segona pregunta, quan parlava de les meves pors.

Una decisió et pot canviar la vida i l’atzar també. És el que li succeeix a l’Àlex Quimera. I a tu, t’ha passat?

A tothom, no? Tots els nostres passats estan plens de casualitats i atzars que han modificat el rumb de les nostres vides. I qualsevol decisió, per petita que sigui, pot portar-nos per un camí inesperat. Cada dia i en cada moment estem sotmesos a l’atzar. Tots hem tingut algun accident fortuït. Mor gent diàriament per circumstàncies que no tenien previstes. No sé què dir-te, em sembla evident. Però com ja diu l’Àlex a la primera pàgina, aquests són pensaments que la gent evita.

Altres personatges de la novel·la, molt ben situats econòmicament, intenten treure profit invertint grans sumes de diners en negocis poc clars sense importar-los que hi ha darrere. Diries que l’avarícia és una de les xacres de la humanitat i que d’això s’aprofiten estafadors i delinqüents de tota mena?

Els diners són un problema greu. És al·lucinant l’ànsia que té la gent de tenir-ne. La corrupció és només per diners, els negocis il·legals són només per diners, la producció i venda de drogues és només per diners. Les famílies es divideixen per culpa dels diners. L’estafa de l’estampeta, que segur que va funcionar en el seu origen, es fonamenta només en l’avarícia. Hem tingut l’oportunitat de sentir algun polític, que no sabia que tenia el micro obert, dir que era en la política només per la pasta. És una evidència, l’ànsia per tenir més és una xacra de la nostra societat. I els delinqüents no són idiotes, així que sempre que poden se n’aprofiten.

A L’instant precís també explores altres submóns que conviuen amb nosaltres a casa nostra, com el de les persones sense sostre, que porten una vida extremadament dura. El protagonista començarà a descobrir-ho en posar en marxa un nou projecte fotogràfic que el podria treure del seu pou particular. Coneixes el món de les persones sense sostre que malviuen a Barcelona? Explica’ns com t’has documentat.

Per parlar de tot això, em vaig documentar bàsicament a través de dues fonts. Tinc una amiga que treballa al Servei d’Inserció Social de l’Ajuntament de Barcelona, així que, quan vaig decidir incloure aquest món a la meva novel·la, va ser a la primera persona a qui vaig anar a veure. Per altra banda, estava al corrent de la feina que fan la gent de la Fundació Arrels, així que també vaig anar a parlar amb ells. Allà vaig tenir l’oportunitat de conèixer gent que havia viscut al carrer i se n’havia sortit i també vaig conèixer el treball del Miquel Fuster, un dibuixant de còmics que s’hi va estar 15 anys i que em va proporcionar molt del material que vaig fer servir a la novel·la, sobretot, sobre el sentiment i l’angoixa de totes aquestes persones sense llar.

“Qualsevol pot convertir-se en un assassí quan tot s’ensorra” Què opines d’aquesta afirmació?

Que és certa. Igual hi ha alguna excepció però crec que, davant determinades circumstàncies i sota molta pressió, qualsevol persona “normal” pot arribar a cometre atrocitats.

A l’Àlex Quimera li agrada la música, i especialment el jazz. Vas introduir  la música com un element important a la història, gairebé com si fos un personatge més? Per què?

La música és part de la meva vida i volia utilitzar-la a la novel·la d’alguna manera. Així, vaig decidir que a l’Àlex li agradés la mateixa música que a mi i la vaig anar introduint a les escenes. De seguida em vaig adonar que era un recurs molt potent, no només per la cadència que introdueix a la narració, sinó perquè és converteix en un nexe entre la Mariana i l’Àlex, en un valor important de la colombiana, en un recurs al bar del Manu, en un instrument per evocar el passat, estats d’ànim, sentiments…

I sobre el títol de la novel·la, què pots explicar? Què ens vols dir amb aquest “instant precís”?

Cartier-Bresson va escriure que d’entre tots els mitjans d’expressió, la fotografia és l’única que fixa un instant precís. L’Àlex busca l’instant precís en cada una de les seves fotografies, la revista Time el descriu com un dels millors del món pel seu valor, enginy i talent, i per la seva insuperable capacitat de captar les imatges en l’instant precís. Així doncs, l’instant precís és un terme totalment associat a la fotografia i a la seva qualitat. Per altra banda, tota la novel·la gira entorn un instant precís, l’instant de la mort de la Jana. L’Àlex torna a Barcelona, la seva ciutat, perquè sembla que la seva ambició va conduir la dona que estimava i uns periodistes francesos a una situació que els va condemnar. Aquest instant, el de la mort de la Jana és el que tortura l’Àlex durant tota la novel·la. La culpa pel que va passar en aquell moment, un fet que només ell coneix i que ens oculta, és el que no el deixa viure. L’instant precís és un joc de paraules entre aquests dos fets, el fet fotogràfic i la mort de la Jana.

Per acabar, ens agradaria que ens parlessis dels teus projectes de futur.  

Com t’he dit abans, tinc una novel·la entre mans des de fa uns anys. Ha estat aparcada gairebé tres perquè m’he dedicat a fer arranjaments per a la banda, els Barcelona Swing Flamingos, i no disposo de temps per a tot. Ara, els Flamingos, ja tenim prou repertori, així que miraré de reprendre la construcció de la novel·la allà on la vaig deixar. També estic escrivint un conte que m’han demanat i que hauré d’enllestir abans que res. Suposo que tinc feina per davant per a uns quants anys abans no tingui un altre text llest per publicar.

Et desitgem molta sort!