Entrevistem a Anna Segimon, autora de “Els marges de la riera”

Anna Segimon va néixer a Barcelona, però viu a Mataró des dels quinze anys. Apassionada lectora de la novel·la negra i criminal, va decidir escriure la seva pròpia novel·la després de seguir els cursos de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El resultat, després de tres anys de dedicació, és Els marges de la riera, editada per Libertània edicions, una novel·la que explora els marges dels protagonistes, el costat fosc que tots portem dins. Premiada en diversos concursos de relats i poesia, Anna Segimon forma part de col·lectius literaris com Planeta Lletra, Verum Fictio i Libertània. Els marges de la riera, la seva òpera prima, és també la primera part d’una trilogia per continuar acompanyant la història i evolució d’uns personatges que ja formen part de l’univers del crim literari en català.

Des de quan escrius? Explica’ns com van anar els teus inicis literaris.

Encara que sempre he estat una gran lectora, no vaig començar a escriure fins als quaranta-vuit anys. Jo havia estat fent cursos d’anglès per treure’m el C1,i em vaig adonar que gaudia molt quan em tocava fer els essays, redaccions de tema lliure, m’entretenia molt buscant els temes i perfeccionant les frases. Un dia vaig veure l’anunci d’un taller d’iniciació a l’escriptura en una llibreria de Mataró i m’hi vaig apuntar. En aquest curset m’hi vaig sentir a gust i rebre l’opinió dels altres participants em va engrescar a seguir i a voler saber-ne més. Em van parlar de l’itinerari per narradors de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i vaig decidir apuntar-m’hi. Entretant també vaig conèixer el grup Planeta Lletra, que organitzaven cursos i feien un concurs estacional i m’hi vaig afegir.

Poesia, relat breu o novel·la, què prefereixes?

Com a lectora sempre he preferit la novel·la, i com més llargues millor! De joveneta veia els escriptors com uns éssers especials, la meva il·lusió era arribar a escriure un llibre, i ara que ho he aconseguit puc dir que, a part del talent, darrere de l’escriptura, el que hi ha és molta feina i moltes hores de dedicació.

Això no vol dir que no valori el conte, de fet els primers premis que vaig guanyar van ser de relat i de microrelat,

La poesia la vaig descobrir encara una mica més tard, també arran d’un taller amb Marta Pera, i recordo que la sensació va ser com la d’obrir una finestra que m’omplia d’aire i sensacions, una porta que s’obria a un món nou. Hi he fet alguna incursió i vaig guanyar el primer premi a la Mostra Literària del Maresme l’any 2024. També he col·laborat fa poc en una antologia del grup Libertània; no descarto preparar un poemari.

A Els marges de la riera, la teva primera novel·la, situes l’acció a Mataró, on vius. Per què a Mataró?

A Mataró i el Maresme hi ha les meves arrels familiars i també és el món que més conec. Tenia bastant clar que els meus lectors potencials serien la família i els amics i que, de ben segur, els faria gràcia veure escenaris quotidians des d’una perspectiva novel·lesca.

També vaig voler fer una picada d’ullet a les novel·les de Michael Connelly, un dels meus referents. Ell té el detectiu Harry Bosch, que viu als turons de Hollywood i des de ca seva veu tot Los Angeles, i vaig pensar que si jo fes un detectiu català el faria viure a Can Vilardell, amb una vista privilegiada sobre Mataró.

La novel·la arranca fort, amb un assassinat, el de Tina Riera, una coneguda influencer animalista que ha dedicat els últims anys de la seva vida a treballar pels drets i benestar dels animals. Per què aquest tema? Quin diries que és l’objectiu principal de la novel·la?

Soc una gran amant dels animals. Admiro de debò les persones que s’impliquen en defensar-ne els drets, les voluntàries, perquè la immensa majoria són dones, que tenen cura de les colònies urbanes de gats, els que lluiten per donar veu als que no en tenen i no es poden defensar. Falta molta conscienciació per acabar amb l’explotació i el matractament que pateixen els “altres habitants del planeta” per part dels humans. D’alguna manera, volia obrir una reflexió sobre el tema dels drets dels animals i mostrar que hi ha molta gent a qui sí que ens importa la vida en tots els vessants.

Al sergent Nic Ponts, encarregat de la investigació del crim, li agrada viure a Mataró, on ha tornat després de vint anys d’absència. I a Anna Segimon? Quins avantatges i desavantatges destacaries de viure en una ciutat de mida mitjana com Mataró? I sobre el Mataró d’abans en oposició al d’ara, quines diferències voldries ressaltar?

El sergent Ponts en va marxar fa vint anys per fugir d’unes circumstàncies que li resultaven doloroses. La mort de la seva tieta li comporta que ha heretat uns béns que inclouen una torreta als turons de la ciutat i, convençut que el passat està superat, s’instal·la a la caseta, sense pensar que els records l’esperen per passar comptes.

M’he acostumat a la mida de la ciutat on visc, funcionin millor o pitjor, tinc tots els serveis a l’abast: sanitat, educació, comerç, transport. Sempre dic que en un matí de caminada puc donar la volta a gairebé tot el perímetre de la ciutat, i tinc platja, muntanya, camps de conreu i centres comercials sense haver d’agafar el cotxe.

En contrapartida, la construcció exagerada està canviant no només la imatge de la ciutat, també la societat, cada cop resulta més difícil accedir a un habitatge per viure-hi i, cada dia tenim més pisos turístics i de lloguer per habitacions.

Granges que funcionen sense un mínim d’instal·lacions adequades, pelleters, traficants d’espècies protegides, empreses farmacèutiques que fan servir els animals com conillets d’índies sense estalviar-los patiment. I el negoci de la cria i venda il·legal de mascotes que mou molts diners. Un món amagat força tèrbol. Com t’has documentat? 

Sempre dic que soc mandrosa per documentar-me, però en realitat acostumo a fer-ho sobre la marxa, quan em sorgeix un dubte sobre el que estic escrivint és quan busco informació per no pifiar-la. En aquest cas, eren temes que fa temps que em ballaven pel cap. La meva principal font de documentació és la premsa, les xarxes i el dia a dia, el que la gent m’explica.

Precisament, a Mataró hi havia una botiga que importava gossets criats a l’est d’Europa i que estaven en molt males condicions, tot això era ben sabut i no es va frenar fins que va sortir a la premsa i la gent se’n va conscienciar i van fer pressió per tancar aquest establiment.

Coneixes associacions que treballin pel benestar dels animals, com el santuari Sunna, fundat per Tina Riera? Com funcionen? Poden haver-hi punts foscos? Gent que se n’aprofita de la bona fe dels voluntaris?  

Voldria que quedés molt clar que no m’he inspirat en cap cas real respecte al santuari Sunna. Hi ha un bon grapat de santuaris als quals admiro moltíssim i sempre que en tinc ocasió hi col·laboro. Els punts “foscos” del santuari són tots invenció meva i, de fet, no queda provat que a Sunna infringissin la llei o s’aprofitessin de ningú, però els voluntaris són gent jove amb ganes de passar-ho bé i la Tina posava la seva vida en perill per defensar la causa tal com s’explica a la novel·la.

Anem als personatges de la novel·la. El sergent Nicolau Ponts i l’agent Arseni Grau, dels mossos d’esquadra, són els investigadors del crim i principals protagonistes, però també destacaríem a l’Eva Padrós (Madame Petrova), pitonissa, la Carlota Floriach, una emprenedora d’èxit, i l’ambiciós inspector Antoni Gelabert, entre d’altres. Ens podries assenyalar un personatge preferit i per què?

Tinc molta predilecció per Madame Petrova, és un dels primers personatges que vaig crear després d’en Ponts. La pitonissa té molts matisos, no només mou la trama, sinó que influencia positivament en Nic, m’agrada la tendresa que té i la serenitat amb que enfronta les dificultats i les proves que li posa la vida. M’agrada la imatge sensual d’una dona voluptuosa, pel roja i d’ulls captivadors, que vesteix de manera extremada i que amaga secrets tancats molt endins del cor.

Encara no hem parlat d’en Maverick, un personatge de quatre potes que arrancarà més d’un somriure al lector. Quin paper juga en Maverick en aquesta història?

Els animals capten les energies que emanen de les persones i saben de qui es poden refiar i de qui no, per això “adopta” al sergent Ponts quan perd a la seva mestressa, com si estigués convençut que ell serà l’únic capaç de trobar l’assassí i, sense saber-ho, serà clau per esbrinar la veritat.

Madame Petrova és la mestressa d’una botiga esotèrica a Mataró, “Estel daurat”. Segons la seva pròpia publicitat, pot endevinar el futur amb el tarot i fa sessions relacionades amb el paranormal. Em recorda l’espiritisme, tan popular a finals del segle XIX i principis del XX. Com se’t va acudir incloure el sobrenatural en Els marges de la riera?  Què en penses del tarot?

Més que sobrenatural jo parlaria de para ciències, una paraula que ha agafat molta volada els darrers temps, però que reflecteix que no tot són fenòmens inexplicables o màgics. Hi ha persones que són sensibles i perceben sensacions més enllà dels cinc sentits, encara que hi ha molts aprofitats en aquest sector, també hi ha qui en fa ús per ajudar als altres. Reconec que al mateix temps l’esoterisme dona un halo de sofisticació i intriga, un romanticisme que la quotidianitat no proporciona.

M’encanten les cartes, no he après a llegir-les, però em semblen fascinants, penso que no es tracta d’endevinar el futur, si no d’entendre el present i trobar una mena de guia a l’hora de prendre decisions en el present.

La música també està molt present a la novel·la, especialment el rock, de grups emblemàtics com U2, The Cure, Depeche Mode i d’altres. T’agrada el rock? Quin paper juga la música a la història que ens expliques? I a la vida d’Anna Segimon?

He esmentat a la novel·la la música que m’agrada més a mi, el Tecno-pop dels vuitanta i soc molt fan del heavy metal. En Ponts tocava el baix de jove, tenia un grup amb el seu amic Roger i, encara que li fa vergonya tocar amb públic, de tant en tant continua tocant. Com a mi, la música d’aquella època li porta molts records de joventut i d’amors mig oblidats.

A mi m’agrada escriure amb música, em poso els auriculars i entro en el meu propi univers, trio una playlist segons els tema de l’escena que vull representar, si son escenes d’acció, trio Metallica o AC/DC, si son més romàntiques, The Cure o, si necessito concentrar-me més, busco alguna cosa instrumental.

Tot i que la trama principal de Els marges de la riera gira al voltant dels abusos i maltractaments que pateixen els animals, la novel·la aborda també altres temes punyents d’actualitat, com ara la corrupció municipal, la progressiva implantació de màfies molt perilloses procedents de països de l’est a casa nostra, la discutible tradició catalana anomenada “dret d’hereu” per deixar tot el patrimoni al fill o filla gran… Et reserves aquestes o altres problemàtiques per desenvolupar en una nova història?

En principi no tinc pensat continuar amb aquests temes, però pot ser que sorgeixin de trascantó. De vegades, un tema em porta cap a un altre sense haver-ho previst a mesura que “conec” més a fons la història i els personatges.

La novel·la situa l’acció el 2017, però una segona trama ens portarà enrere en el temps fins al 1992, quan la Blanca Ponts, cosina germana del sergent Nic Ponts, desapareix sense deixar rastre. Posarem llum a la foscor, com sempre diu en Carles Porta, en una pròxima novel·la?

Aquesta és la meva intenció i m’agrada que esmentis el programa Crims de Carles Porta perquè a la trama de la Blanca faig servir el recurs d’un reportatge semblant a la dinàmica d’aquest programa per explicar la desaparició de la cosina de Nic. I el programa d’investigació està encara al començament, a mida que avancin les investigacions periodístiques sabrem coses que no ens esperàvem.

La caiguda de la Casa Usher, d’Edgar Allan Poe, va ser una de les lectures d’adolescència de la Blanca Ponts, aficionada a les novel·les de misteri i terror. I les teves lectures d’aquells anys? Quines cinc novel·les recomanaries per mirar d’enganxar a la lectura els joves lectors?

No sé si les meves lectures serien les millors, però sens dubte em van influenciar. Jo volia llegir el que hi havia per casa. El meu pare tenia una biblioteca sortida de novel·la negra i de suspens, clàssics, poesia; va ser el meu mentor a l’hora de fer-me lectora. Recordo que amb catorze anys vaig llegir-me tots els llibres d’Agatha Christie que hi havia a casa, després vaig seguir amb Sidney Sheldon, Frederick Forsyth. També m’encantava Don Juan Tenorio, i poesia clàssica com Rimas y Leyendas de Gustavo Adolfo Becker, Ramon de Campoamor, Rubén Dario o els catalans Salvador Espriu i Joan Maragall.. Més endavant em va donar per llegir les novel·les de les germanes Brönte, Jane Austen, Gustave Flaubert, Thomas Mann, D.H. Lawrence. I escriptores de casa nostra com Mercè Rodoreda i Montserrat Roig.

No gosaria recomanar lectures pels joves, més aviat els animaria seguir els seus gustos, hi ha una oferta fantàstica en literatura juvenil, però jo no deixaria de banda alguns clàssics com Dràcula de Bram Stocker, que més enllà del terror, fa ús del recurs epistolar, que m’encanta, és un dels meus preferits.

Capítols curts, salts temporals, una segona trama sense resoldre, un títol que suggereix un viatge als marges, però no només de les rieres. Quin ha estat el teu mètode per escriure Els marges de la riera? Ho tenies tot pensat abans de començar a escriure?

Tenia algunes trames molt clares, com la trama de la Blanca, la cosina d’en Nic; l’escenari maresmenc i del Montseny i la casa als turons de Mataró on viu en Ponts; el personatge de l’Eva Padrós i els fets que la van convertir en Madame Petrova, i la resta la vaig anar construint a mida que planejava el Mecano i l’escaleta amb el mètode que em van ensenyar a l’Escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Una última pregunta. Continuarà la història dels personatges de Els marges de la riera? Què ens pots explicar? 

Sempre he tingut la idea que faria una trilogia al voltant del sergent Ponts. No continuaran tots els personatges d’ Els marges de la riera, però n’hi ha un bon grapat que encara tenen coses a dir i trames inacabades. Hi ha fets passats que no sabem d’en Nic, per exemple, sabem que els seus oncles en van tenir cura de petit, però i els seus pares? Van morir? A què es dedicaven? I, ell, què va fer d’ençà que va deixar Mataró i va anar a fer de mosso a Lleida fins que hi va tornar al cap de vint-i-cinc anys?

I la Blanca? Va morir a mans d’un assassí en sèrie o va fingir la seva mort i, en aquest darrer cas, què la portaria a fer-se passar per morta?

Esperem amb impaciència la continuació de la història. Molta sort amb els teus projectes!