Entrevistem a Jordi-Joan Català Ballester, autor de “Viatge al centre de Sahol”

Nascut a Valls (Alt Camp), Jordi-Joan Català Ballester és Llicenciat en Ciències de la Informació i Diplomat en Filosofia. Ha treballat com a professor de Secundària i en l’àmbit socioeducatiu. Interessat des de sempre en l’autoconeixement, ha indagat i experimentat diferents mètodes i sistemes basats en la psicologia humanista i transpersonal. Amb Viatge al centre de Sahol, la seva primera novel·la, publicada per Libertània Associació Literària, l’autor basteix una narrativa acurada a la recerca de la pròpia identitat.

Per arribar a ser un bon escriptor, s’ha de ser, abans, un bon lector. Hi estàs d’acord? Parla’ns de les lectures de joventut que més t’han influït.

Completament d’acord. Pel que fa a les lectures que més m’han influït, sobretot el «Viatge al centre de la terra» de Jules Verne. L’Odissea, d’Homer, «El diari d’Anne Frank», «Vida interior d’un escriptor«, de Joan Puig i Ferrater, «Sala de miralls«, de Ramon Folk i Camarasa, «L’hipòcrita santificat (Happy hipocrite)» ,de Max Beerbohm, «El misterio de la isla de Tökland«, de Joan Manuel Gisbert. Cita de narradors (Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs, Joan Perucho), Cartes a un jove poeta, de Rainer Maria Rilke, El procés i la Carta al pare, de Franz Kafka…

Sincerament, no em considero ni un bon lector ni, menys, un bon escriptor. De fet, com es desprèn de les cites que, com una remor de fons, van acompanyant el meu «Viatge al centre de Sahol«,  només m’han interessat, des de jove, els textos o novel·les que em desvetllessin una guspira per dins. Per això, em vaig sentir molt identificat amb aquest pensament de Franz Kafka que em va caure a les mans: «Si el llibre que llegim no ens desperta d’un cop de puny al cap, per què llegir-lo? Un llibre ha de ser una destral que esberli el mar glaçat que hi ha dins de nosaltres».

Què ens pots explicar dels teus inicis literaris? Poesia o prosa, què prefereixes?

Com acostuma a passar, els meus inicis literaris foren les redaccions a classe de literatura, amb l’estímul dels professors. Tot i que mai no he tingut facilitat per escriure, sinó més aviat ho he hagut de fer lentament com qui treu amb esforç l’aigua d’un pou. Prosa i poesia. Durant força anys, sobretot  mitjançant diaris íntims (que anava estripant al llarg dels anys) i poemes que, d’adolescent, quan em desvetllava a la nit escrivia en un petit bloc que guardava a la tauleta de nit.

Molts capítols de Viatge al centre de Sahol comencen o acaben amb diferents fragments de Viatge al centre de la Terra, de Jules Verne, una novel·la d’aventures on els protagonistes hauran      de superar un munt de perills fins a arribar al final del seu  periple. Com descriuries Viatge al centre de Sahol? Podem trobar-hi similituds amb l’exitosa novel·la de Jules Verne?

Justament aquesta novel·la de Verne em va emocionar de tal manera que, des de bon començament, vaig fer servir el seu itinerari narratiu com a fil conductor al·legòric del Viatge al centre de Sahol.

De fet, com afirma l’especialista vernià Miguel Salabert, «el gènere literari adoptat per Verne, el relat d’aventures, ha emmascarat el relat poètic i simbòlic subjacent a la mera lectura literal; el projecte conscient de Verne enfonsa les seves arrels en l’inconscient col·lectiu».

Quin ha estat el teu principal objectiu al escriure aquesta novel·la? Com t’has documentat?

El principal objectiu ha estat l’autoconeixement. Tota una tasca que sempre m’ha inquietat, des de molt jovenet. I la vida m’ha anat portant una pluralitat d’experiències, de situacions contrastants, de persones i de lectures que semblaven haver estat escrites per a mi… Tot aquest conjunt de vivències i giragonses, sense gairebé adonar-me’n, ha estat el material que m’ha ajudat a elaborar aquesta novel·la d’autoaprenentatge

Aki, el protagonista de Viatge al centre de Sahol està a la presó, acusat d’un delicte “d’evasió de consciència”. Ens podries fer cinc cèntims sobre el significat d’aquest delicte. És greu?

En primer lloc, jo diria que, en principi, es tracta d’un delicte inevitable, perquè tots anem aprenent a través dels nostres propis errors. Per tant, estalviaria el mot paralitzador de la «culpabilitat». Es tracta d’una situació d’inconsciència global del nostre món que ens amara des que naixem i que, a poc a poc, ens fa percebre que, per a sobreviure, cal ser egoista. És la paradoxa que, tot i venir d’una mateixa vida en evolució creixent, ens sentim éssers separats, rivals els uns dels altres, habitants d’un món perillós que es pot girar contra nosaltres a qualsevol moment. I, com a mecanisme de defensa, tendim a evadir-nos: a fugir de les reaccions desagradables del nostre cos, de les nostres emocions, dels nostres problemes, dels conflictes amb les persones… evadint-nos en la fantasia o aferrant-nos a uns sistemes de creences que ens donin seguretat.

És greu? El nostre grau de malestar a la vida ens n’indica la gravetat. Fins que ens adonem que, tant el problema com la solució, no rau fora de nosaltres, sinó dintre nostre, i iniciem, cadascú al seu moment i amb els seus propis passos, el paradoxal camí de l’autoconeixement…

Per recobrar la seva llibertat, l’Aki ha de respondre davant un tribunal a una pregunta senzilla, en aparença: “Tu, qui ets?”. Creus que ens oblidem fàcilment de qui som en realitat? Per què?

Aquesta pregunta posa en marxa l’autèntica indagació que recomanen, des de la seva pròpia experiència, els mestres del coneixement de tots els temps: poder arribar a distingir el «qui soc» (el nostre fons permanent) «d’allò que em passa» (les formes volubles impermanents).

Les lletres del nom d’Aki, poden referir-se a Aprensiu, Kulpable i Inadequat, o bé a Amor, Konsciència, Infinit. Retrobar-se a si mateix, decidir entre un camí o un altre depèn d’ell mateix, però podrà comptar amb l’ajuda que li proporciona  l’acompanyament d’en Pens i l’Àdul. Quin paper representen aquests dos personatges a Viatge al centre de Sahol?

Em va ajudar molt, a tal fi, fer una lectura del «Viatge al centre de la terra» des de l’Anàlisi Transaccional, un mètode d’indagació psicològica que em va captivar des del primer moment que el vaig conèixer fa uns quants anys. Aquest mètode ens fa descobrir que dins de cada persona hi ha un Pare, un Adult i un Nen. EL PARE està format per totes les gravacions (coercitives o protectores) que hem rebut, des de la infància, de les persones grans. El NEN està format per les reaccions emocionals (agradables o desagradables) que l’infant experimentava enfront del que deien o feien els grans; i L’ADULT és la part conscient de cada persona que és capaç de tenir un criteri propi («em convé o no em convé») sobre les gravacions que ha rebut dels grans.

Doncs bé, a la novel·la faig un paral·lelisme al·legòric entre els personatges del «Viatge al centre de la terra» de Verne i els del  «Viatge al centre de Sahol»: el professor Lidenbrock, que representa el PARE (Pens), el guia islandès Hans, que representa L’ADULT (Àdul) i el jove Àxel, que representa el NEN (Aki).

En aquest viatge a l’interior d’un mateix, la novel·la fa reflexions en forma de pensaments, poesia, cançons… sobre l’ésser humà i els seus sentiments i emocions, esmentant autors/es de diferents èpoques, països i civilitzacions, com Ramon Llull, Ibn Arabi, Rabindranath Tagore, Khalil Gibran,  Rainer M. Rilke, Joan Maragall, Miquel Marti i Pol, Leonard Cohen, Pere Casaldàliga, Carme Guasch i, no cal dir-ho, Jules Verne, entre d’altres. Les seves obres, tan diferents en temps i espai, ens poden ajudar en el retrobament d’un mateix? 

Tot escrit que arriba a tocar de veritat el cor de la persona manté una actualitat permanent, independentment de l’època i de l’autor que l’ha escrit. Te’ls sents teu, parla de tu, del que et passa, arriba a expressar en paraules la teva veritable essència…

I la música? Com ens pot influir? Quin tipus de música recomanaries a fi d’ajudar a recuperar la tranquil·litat d’esperit?

En un moment de la novel·la l’Àdul exclama: «La música és la veu de l’ànima… I per a sintonitzar-hi, no cal ser-ne cap expert. N’hi ha prou que l’escoltis amb tot el cos, com si tu mateix en fossis l’instrument. I en Pens afegeix, citant Tagore: «Voldria fer de la meva vida una flauta de canya, perquè Tu l’omplis de música…»

A banda d’aquest incís, penso que tots sabem quina música ens ajuda a pacificar-nos, quin cantautor ens toca l’ànima i ens desvetlla la consciència, quin grup i quin estil de música ens connecta amb l’alegria interior…  Cadascú té la seva “recepta”. La música, la literatura, la pintura, la fotografia, el cinema… Tota expressió artística és molt valuosa perquè ens connecta amb la capacitat d’engendrar i de rebre vida, com a emissors i com a receptors. Com apuntava el Xavier Melloni a la presentació del llibre a la llibreria Ona de Barcelona, la creació és un acte de comunicació i un acte que esdevé comunitari perquè teixeix vincles, fa xarxa.

El passat, especialment l’educació que rebem a la primera infància per part, especialment, dels pares, té una gran influència en les nostres vides. A parer teu, quines serien les idees puntals per donar una bona educació als nostres fills i filles?

Jo diria que la tasca prèvia primordial dels pares i educadors hauria de consistir a  pacificar, des del nostre propi Adult, el nostre món intern: aquest batibull d’exigències i responsabilitats que sovint ens fa respondre automàticament o reactivament des del Pare Crític als estímuls que ens venen dels fills o dels alumnes. Llavors, connectant amb el nostre propi Nen original des del nostre Adult, poder-los desvetllar a ells el propi Nen original i el propi l’Adult,  acompanyant-los a descobrir allò que són, més enllà de les pressions i les modes exteriors.

Molt fàcil de dir, però a l’hora de la veritat, difícil de practicar, si més no per a mi, durant els anys que vaig exercir d’educador.

Rumiar i donar voltes al passat, viure i assaborir el present, imaginar o estar neguitejat pel futur… què és més important per Jordi-Joan Català? Quin consell donaries al nostre jovent?

L’únic consell que puc donar és el mateix que em dono a mi mateix cada dia, tot i que em passa per alt massa sovint: l’única presència real és la de l’ara, i només des de la consciència de l’ara és possible aprendre dels errors del passat i encaminar millor el futur. Altrament cometem el «delicte d’evasió de consciència»  de què parla la novel·la, que ens manté a la presó de l’ego, de la ment separada, que ens desconnecta del nostre autèntic jo.

Un dels exercicis que ha de fer l’Aki, per intentar “redimir-se” i recuperar la seva llibertat  és escriure en un quadern els desitjos més profunds que voldria veure aconseguits a la seva vida. Si algú t’encarregues fer aquest exercici, què li diries?

Li reconeixeria que es tracta d’un dels exercicis inicials que pot ajudar a posar sobre la taula, sense cap censura, tot el batibull d’emocions, pensaments, projectes i desitjos reprimits que portem acumulats des de la infantesa i que ens hem de permetre escriure per a poder reconnectar amb els anhels del nostre Nen original. I així refer, des de l’ Adult, el nostre peculiar camí a la vida, aquell que ningú no pot fer per nosaltres, perquè, com apunta el poema de Leon Felipe que cito a l’inici del llibre: «Para cada hombre guarda / un rayo nuevo de luz el sol… / y un camino virgen / Dios».

Una sentència clàssica, àmpliament acceptada: “Si vols la pau, prepara’t per a la guerra”. Aquesta reflexió també s’apunta a Viatge al centre de Sahol. Què n’opines?

Que ja veiem quin resultat ha anat tenint aquesta consigna al llarg de la història passada i actual. Com conclou el final de la cançó de Leonard Cohen «If it be your will», que comento a les darreres pàgines: …»Amb parracs de llum disfressats per a exterminar-nos…»  Ens trobem en un món on ens és tan difícil de conviure perquè hem oblidat qui som.

Penso que la història de la humanitat sempre ha estat molt complicada, però l’Aki creu que a ell li ha tocat viure en un món especialment difícil i confús, i veu el futur molt negre. I tu, com ho veus?

Normalment, com constata l’Aki a la novel·la, les persones tendim a fer afirmacions radicals sense matisos, amb una mirada dicotòmica: sempre-mai, tothom-ningú, tot-res, decantant normalment la balança cap a la banda negativa, veient el mig got buit de les coses: tot va malament, no hi ha res a fer, tothom va a la seva, a on anirem a parar…

Crec que va bé eixamplar la nostra mirada i adonar-nos que el nostre món és molt paradoxal, és a dir, on hi coexisteixen una infinitat de contrastos:  molta inconsciència (líders egòlatres capaços de generar autèntics genocidis, guerres, invasions dels països més febles, negant el canvi climàtic, explotant els recursos del Tercer Món, polítiques ultres al servei dels poderosos, terrorismes… I, el que és pitjor, justificant les seves accions com si fossin un bé per a la humanitat).

Però, alhora, mai no hi havia hagut arreu del món tanta consciència per part d’innombrables persones i col·lectius solidaris, capaços d’arriscar literalment la pròpia vida per la defensa dels més pobres i vulnerables. I és que en realitat tot es cou a l’interior de cada persona. Cadascú de nosaltres és capaç de tot: de les accions més nobles i dels més grans disbarats. Tot depèn del propi grau de consciència.

Per això, el nostre gran delicte com a humans és, al meu entendre, «l’evasió de consciència».

Viatge al centre de Sahol inclou reflexions, tanmateix, sobre la importància de la respiració. Com ho fem? Pot ser la manera en què respirem una font de salut… o de malaltia?

Sens dubte. La respiració podríem dir que rau a la frontera entre el cos, la ment i l’esperit; per tant, entrenar-nos a respirar conscientment esdevé una autèntica font de salut integradora. Ni que sigui començant només amb el senzill exercici  de les «20 respiracions connectades» tres cops al dia, com  proposa l’Àdul a la novel·la.

L’Aki té por, però de què? De què tenim por els humans? I, aquesta por, condiciona la nostra manera de viure? La por ens pot portar a fer molts disbarats?

Sempre que tenim por és perquè ens sentim separats de la vida i percebem les situacions, els altres, el món… com una amenaça de la qual ens hem de protegir. En el fons del fons, «la por és el malson de l’amor condicionat».

Què ens pots explicar dels 7 xacres i de la seva influència per equilibrar el nostre cos i ment?

Són 7 centres d’energia subtil que es troben al llarg de la columna vertebral i que connecten el cos físic amb la ment i l’esperit. Però potser és més una realitat a experimentar que a explicar.

Com i quan vas elegir el títol de la novel·la? Ens expliques el significat de la paraula SAHOL?

Lògicament és la primera pregunta que una persona es fa quan veu la coberta del llibre, normalment pronunciant la h aspirada. Però la paraula no és més que la conjunció de la primera síl·laba de la paraula Salut (SA) i la primera síl·laba de la paraula Holística (HOL). Això ja apunta que es tracta d’un viatge integral, que considera la persona humana com una unitat indivisible de cos, ment i esperit. Per això em sembla tan significativa aquella afirmació del mateix Jules Verne: «El viatge més meravellós no és al Centre de la terra ni als confins de l’Univers, sinó a l’interior d’un mateix».

Per acabar aquesta interessant entrevista et demanaré que ens parlis dels teus pròxims projectes.

En el camp literari, no tinc en aquest moments cap projecte. Com a ésser humà, reprendre cada dia el meu «Viatge des del centre de Sahol».

Et desitgem molta sort en aquest apassionant viatge!