Entrevistem a Mercè Cabrera Fosch, autora de “La Pau que ens ofegava”

Mercè Cabrera Fosch va néixer a Sabadell el 1967. És llicenciada en Filologia Anglesa. A més de ser escriptora, ha treballat en el món de la traducció independent durant més de vint anys en diferents especialitats. Actualment, treballa a la Universitat de Barcelona en l’àmbit de la mobilitat internacional. La pau que ens ofegava és la seva primera novel·la, publicada per Edicions Bromera a la seva col·lecció L’eclèctica. La novel·la ha estat guardonada amb el Premi Blai Bellver de Narrativa 2024.

Volies ser periodista, però vas estudiar Filologia Anglesa i has trigat molts anys a escriure i publicar la teva primera novel·la, La pau que ens ofegava. Ens expliques com va començar aquest projecte?

Aquest projecte comença fa uns anys a partir d’una altra novel·la que vaig escriure, però que no funcionava. Una amiga em va recomanar fer les biografies dels personatges amb la idea que només si coneixes els personatges pots escriure exactament la història que vols. Vaig seguir els seus consells i em vaig adonar que m’agradaven més els personatges que em sortien de la biografia que els que havia treballat fins llavors. No només els personatges, també m’agradava molt més la història de la Sara, el Rafel i el Tristany.

Primera novel·la i Premi Blai Bellver de Narrativa 2024. Com et vas sentir en rebre la notícia?

Recordo que era la darrera setmana de juliol, estava a l’oficina sola i vaig rebre una trucada d’un número desconegut. Primer no li vaig fer cas. Em van trucar una segona vegada i el vaig agafar. Encara recordo l’accent valencià preciós de la Mercè i l’Hèctor de Xàtiva que em deien que havia guanyat el premi. Els hi vaig preguntar si era una broma. No pensava guanyar, de cap manera. Per tant, estic molt agraïda, contenta i feliç.

Situes la història el 1945, en plena postguerra, i a Sabadell, en una fàbrica on predomina el soroll dels telers i l’olor a llana. Per què Sabadell? Com era la vida en una ciutat de províncies com aquesta?

Trio Sabadell perquè en els primers esborranys, la història passava a Barcelona, però m’hi sentia perduda. Llavors vaig pensar que situant-la a Sabadell, hi sortia guanyant. Primer perquè soc de Sabadell. Tota la meva infantesa i joventut és allà. Per tant, és un lloc que conec i que m’és familiar. Recordo el soroll dels telers dels carrers propers a la Rambla i també la pudor que feien les peces de llana que la meva mare cosia a casa. Segon, perquè situant la història a Sabadell, en un entorn més local i petit, la història es tornava més asfixiant, que és el que volia.

La pau que ens ofegava és una novel·la coral amb molts personatges, però els principals són la triada formada per la Sara Roures, el Rafel Sants i l’inspector de la Brigada Criminal Tristany Llop. Què ens pots explicar de cadascun d’ells? Què és el que busquen?

Tots tres busquen la llibertat. La Sara és mig mestressa d’una fàbrica tèxtil, és soltera i viu amb una família que no és la seva. Al començament de la novel·la no ho sap, però busca la llibertat. El Rafel Sants és una figura del passat de la Sara que apareix de cop i que li demana perdó per uns fets més antics i que li van canviar la vida a ella. Ell sí que té molt clar que busca la llibertat i té molt clars també els mitjans per aconseguir-la. El Tristany és policia, fa feines de poca volada, però s’aprofita del sistema. És solter, arrossega un passat una mica turbulent i al començament, tampoc sap que el que vol és la llibertat.

Els protagonistes arrosseguen com una llosa un passat dolorós. Creus que és possible la reconstrucció de la personalitat malgrat la culpa i els fets del passat? És aquest un dels objectius de la novel·la?

No en sé gens de psicologia i no et puc respondre aquesta pregunta com si els personatges fossin persones reals. Els personatges d’una novel·la tenen trets que no tenen les persones de veritat, poden fer coses, poden patir, poden superar-ho tot sempre que el que els hi passi sigui versemblant.

La Sara Roures, una noia jove de vint-i-cinc anys, orfe de pare i mare, és copropietària de la fàbrica de teixits Roures i Costa per herència del seu pare, però malgrat això no li deixen prendre cap decisió. Per què? Què ens pots explicar sobre la situació de la dona durant la llarga postguerra? Què s’esperava d’ella? I, respecte a l’home, quina era la seva posició?

La situació de la dona l’any quaranta cinc era molt semblant a la situació de les dones a alguns països avui en dia. No podien fer res sense el permís d’un home, ja fos el pare, el germà o el marit. Eren considerades com a objectes, com a persones que necessitaven sempre la supervisió d’un home, com si elles fossin incapaces de fer res o prendre cap decisió. De la dona s’esperava que es casés, que tingués fills i que es cuidés de la casa. Tot això en silenci i sempre servicial. No podien exercir tampoc determinades feines. I si una dona, per exemple, es quedava embarassada fora del matrimoni, era la desgràcia més grossa d’una família. Els nens nascuts en aquestes circumstàncies podien acabar donats en adopció d’amagat a altres famílies. Les noies queien en desgràcia. Pel que fa a l’home, era tot el contrari. Ell era l’amo. El que tenia llibertat, el que podia triar, el que podia seduir les dones que volgués i no passava res.

La novel·la obliga el lector a reflexionar sobre qüestions incòmodes, com si és possible trobar el teu lloc en un entorn hostil, superar les culpes del passat o estimar algú que t’ha fet mal anteriorment. Què opines de tot això? Fas servir la teva escriptura per plantejar-te preguntes sobre el món que ens envolta?

Sí, clar, vull pensar que ho fem tots els escriptors. L’escriptura és una eina per pensar i fer pensar. Quan llegim, ho fem perquè volem veure el món d’una altra manera. Volem punts de vista que no coneixem, vides que no viurem mai, pensaments que mai no tindrem, reflexions que no ens hem plantejat mai. La literatura sempre ha de convidar a pensar d’una altra manera. Ha de remoure i no ha de callar mai.

Tristany, un nom que evoca llegendes medievals, és l’elegit per designar un dels protagonistes de La pau que ens ofegava, l’inspector Tristany Llop, mosso d’esquadra abans de la guerra. Explica’ns per què et vas decidir per un nom tan antic i tan original al mateix temps.

La llegenda artúrica sempre m’ha fascinat. Excalibur, el rei Artús, la taula rodona, etc. I entre els cavallers del rei Artús hi ha el Tristany. Una de les històries que més m’agrada del mite artúric és la de Tristany i Isolda. D’aquí el nom. Si no la coneixeu, us recomano el llibre El romanç de Tristany i Isolda, de Joseph Bedier editat per Quaderns Crema.

Tornant a la Sara Roures. És copropietària de la fàbrica de teixits, però no pot prendre decisions, ni està ben vist que rebi homes sola al seu despatx perquè compromet “el bon nom de la família”. Sembla tot molt llunyà, però… Es podria tornar enrere com a societat? Creus que les noves generacions són prou conscients dels perills d’una involució propiciada per forces reaccionàries?

Em temo que no. Per desgràcia, les generacions sempre obliden les causes per les quals van lluitar les generacions anteriors Per les generacions més joves, els drets adquirits pels treballadors, per exemple, son una cosa tan normal, que ningú no es planteja que hi va haver gent que va morir i anar a la presó per aconseguir-los. Espero que no vagi a més, però en qualsevol cas, arribi el que arribi, les dones sempre hi serem i no callarem.

La pluja està molt present a La pau que ens ofegava. Per quin motiu? T’agrada, com a algun personatge, el petricor (l’olor de la terra mullada després de la pluja)?

La primera versió de la novel·la es deia Terra mullada, però no tenia gaire sentit i és que l’olor de la terra mullada sempre m’ha agradat. És com si la terra ens volgués recordar que és viva. Malgrat les percepcions de si plou molt o no a la novel·la, quan hi plou, és que passen coses importants.

I el títol, com i quan el vas decidir?

El títol el vaig decidir al final, quan ja tenia la novel·la acabada. Crec que és el millor moment per triar-lo. A més parteix d’una frase del llibre.

Estem d’acord que llegir és molt important, però intuïm que la lectura no és una de les activitats preferides pels més joves en aquesta època on prima l’exposició compulsiva de la pròpia imatge a les xarxes socials i el “desfici” per aconseguir “likes”. Quines novel·les recomanaries als nostres adolescents per mirar de despertar el gust per la lectura?

Els meus fills eren fans de Rick Riordan, Brandon Sanderson, Patrick Rothfuss (tot i que aquest autor no és gaire prolífic) i també de La roda del temps de Robert Jordan. Tots aquests escriptors fan fantasia èpica, però jo voldria animar als joves a no llegir només aquesta literatura pensada i escrita per a adolescents. Que agafin literatura en majúscules i que es deixen portar. Les meves lectures de joventut no van ser llibres dissenyats per a adolescents. Van ser obres d’Isaac, Asimov, Jules Verne i, sobretot, la col·lecció de novel·la negra de la Cua de Palla.

Per acabar, et demanaré que ens parlis dels teus projectes de futur. Escriuràs una segona novel·la?

Sí, estic treballant en una segona novel·la que no té res a veure amb aquesta. No està situada en el passat ni a Sabadell. El tema tampoc no té res a veure. Entre d’altres coses, vull parlar de què estem disposats a fer pels nostres fills, però encara està en fase d’esborrany.

Et desitgem molta sort!