Descobrim els secrets d’”Una veritat i unes quantes mentides”, de la mà de Jaume Albert Ollé.

Nascut a Barcelona el 1959, Jaume Albert Ollé ha dedicat la seva vida professional a la gestió patrimonial i financera. Amb arrels familiars a Lleida, passa temporades a la Vall Fosca (Pallars Jussà). Molt aficionat a la novel·la negra, ha estat premiat amb relats curts al Festival de Novel·la Negra El Vi Fa Sang el 2018 i 2019. També va ser finalista al Segre de Negre 2021. En 2022 col·labora al llibre de relats col·lectiu “Els camins escrits del Pirineu”. Ha publicat tres novel·les amb base històrica “Els llops sempre tornen” (2019), “Xiula la mort” (2021) i “Mentre duri la flama” (2023) totes tres amb Pagès Editors. Amb “L’home de Praga”, número 4 de la Col·lecció Falciot Negre, de Voliana Edicions, fa el salt al gènere negre i d’espionatge, que continua amb Una veritat i unes quantes mentides, publicada per Edicions Xandri.

A Una veritat i unes quantes mentides l’acció ens portarà a la Barcelona de 1944, cinc anys després de donar-se per acabada la Guerra Civil. Com era la Barcelona d’aquella època? Hi ha molta diferència amb la Barcelona actual?

Doncs per les referències històriques que he consultat estem al davant d’una ciutat grisa i fosca, que mira com pot de recuperar-se de la guerra civil i la misèria posterior. Una ciutat castigada, en la que conviuen el racionament, “l’estraperlo” i moltes penalitats per a la majoria dels seus habitants, i la d’un grup selecte de persones que s’han enriquit força. I encara ho faran més fent negocis aprofitant el seu poder, càrrecs administratius i també i perquè no amb la venda de subministraments als bàndols combatents de la II Guerra Mundial, dins d’una suposada neutralitat que alguns varen saber aprofitar per enriquir-se.

L’home de Praga, la teva anterior novel·la, arranca el 1990 amb un enfrontament d’agents secrets dels dos blocs (capitalista i comunista) a la bonica ciutat de Praga, a l’Europa de l’Est. En canvi, en 1944, quan encara es lliura la II Guerra Mundial, un dels epicentres de l’espionatge internacional és Barcelona, una ciutat mediterrània. Per què Barcelona?

Barcelona per la seva ubicació estratègica —ja durant la Primera Guerra Mundial ho va ser— prop de la frontera amb França, la importància del seu Port, el nus de comunicacions terrestre i ferroviari, representa una oportunitat i un lloc ideal per a les activitats d’espionatge i informació, molt important per a les potències estrangeres combatents. Hi ha nombrosos estudis i publicacions sobre les activitats de diferents serveis secrets, com els francesos, anglesos i alemanys operant a la Ciutat Comtal. Un escenari ideal per dibuixar aquestes lluites entre els diferents serveis i la dels propis del règim franquista, policials, de l’exèrcit i d’altres, com la falange actuant amb força impunitat. Amb uns per col·laborar-hi i per d’altres per torpedinar i sabotejar les seves accions.

El protagonista d’Una veritat i unes quantes mentides és el capità Felipe Alcaraz, un militar franquista membre del servei d’informació de l’Alt Estat Major, però sembla que el personatge ja va aparèixer en una novel·la anterior. Ens ho expliques?

Bé, és un personatge que ja sortia en novel·les anteriors. Sempre com a investigador i espia al servei del règim, dur, implacable —un dolent de manual— i que en aquesta ocasió li toca tastar de la seva pròpia medicina, doncs tot i estar en el bàndol guanyador no tothom està disposat a col·laborar, i encara menys compartir segons quina informació, sobretot alguna de molt perillosa pels interessos del règim franquista. Va ser un repte que passes de ser un personatge secundari —i en certa manera odiós— en alguns relats anteriors, a ser el centre de la trama —i que tot i el seu paper de perseguidor— t’acabi caient bé per les seves accions i l’entorn en què es mou en aquella Barcelona fosca i grisa del 1944.

Com vas decidir convertir el capità Alcaraz, un home del bàndol guanyador de la Guerra Civil en protagonista d’aquesta novel·la d’espionatge? Com descriuries el personatge? És un franquista convençut o té els seus propis principis?

Va ser pel comentari d’un historiador que em va dir que era una figura molt potent i que potser es mereixia ser protagonista de la seva pròpia història i així ho vaig fer. Sobretot perquè en el fons és un supervivent més que un franquista, com a oficial de l’exèrcit té els seus propis principis, i els porta al límit. Per exemple no li agrada que els alemanys es passegin per Espanya com si fossin els amos i ell i els seus companys d’armes siguin considerats ciutadans de segona. És tossut, cabut, en certa forma una mica un Quixot que lluita contra uns molins que són del seu bàndol, però als que no es creu si atempta contra els seus propis valors. Principalment per les seves accions en favor d’una xarxa d’evasió de jueus amb la que topa mentre investiga un assassinat i una desaparició.

El 1944, Barcelona és una ciutat fosca dominada per la por, però també disposa de llocs de luxe i diversió, ideals per fer contactes, negocis i espionatge per algun dels dos bàndols en conflicte. És el cas de l’Hotel Ritz, un dels més luxosos de la Barcelona de la postguerra?

Aquest hotel apareix en nombrosos estudis i novel·les que parlen del seu paper com a centre de trobada per tancar negocis d’aquella nova burgesia enriquida pel final de la Guerra Civil i la falsa neutralitat respecte als països de l’Eix i els aliats en la II Guerra Mundial. Per això es feia servir pels empresaris col·laboradors del règim, per canviar informacions entre agents i serveis secrets. Sens dubte, el seu luxe, instal·lacions i serveis atreia els diners, el poder i també el sexe, els tres elements que diuen que mouen el món, un enclavament doncs ideal per l’activitat de l’espionatge. Per guanyar les guerres necessites informació fiable, i aquesta s’aconsegueix, es destrueix perquè no arribi a l’enemic, o fins i tot es fabrica, com en certa manera descriu la novel·la i no dic res més per no desvelar part de la trama.

Els Quatre Gats, local emblemàtic de Barcelona, va ser referència del Modernisme als inicis del segle XX. El podem considerar un cau de trobada d’espies dobles o triples durant els primers anys de la postguerra?

No en tinc constància directa, però podem suposar que sí. Segurament, els seus inicis vinculats al Modernisme i uns certs aires de renovació farien que no estigués entre els locals que més agradessin a les autoritats de l’època, sempre desconfiant dels intel·lectuals, siguin pintors, escriptors o gent que no combregaven amb les idees del bàndol guanyador.

Parlem també de restaurants de renom de l’època: Los Caracoles, La Puñalada, Can Culleretes… llocs freqüentats pel capità Alcaraz i càrrecs afins al Règim. A què devien la seva fama? Com van poder sobreviure en aquells anys de penúria?

Els he fet sortir en la novel·la comprovant que estiguessin oberts en aquells anys, que pressuposo molt durs també per ells i donada la precarietat i la misèria que es vivia a principis dels anys quaranta. Així i tot, i com el capità Alcaraz en un bon gourmet em va semblar important situar part de les seves anades i vingudes en locals emblemàtics de la ciutat, i també un homenatge a aquests restaurants, ja que la majoria dels que surten a la novel·la han sobreviscut al pas dels anys oferint una bona oferta gastronòmica.

Un altre personatge, amic del capità Alcaraz, es va allistar com a voluntari en la División Azul, que va participar en la Segona Guerra Mundial al costat dels nazis. Què ens pots explicar de la creació d’aquest contingent militar? Va ser un pas previ de cara a una possible implicació més gran en el conflicte?

Va ser la concessió de Franco al seu cunyat, en Serrano Sunyer, que era molt més proper al bàndol alemany que d’altres generals franquistes, i que de cap manera volien implicar-se en la II Guerra Mundial, ja en varen tenir prou amb la Guerra Civil. La División Azul va ser la contribució més directa del bàndol franquista en el conflicte global, i era una unitat que, apart de gent voluntària, pròxima al règim —alguns d’ells idealistes i per combatre al comunisme— també hi varen enrolar de forma forçada a soldats i presoners republicans per fer-se perdonar el pecat d’haver combatut en el bàndol de la República.

La Falange, l’exercit, la Brigada Político Social… Qui tenia més poder a la “España de Franco”? Hi havia col·laboració o tot el contrari entre les diferents faccions del bàndol vencedor de la Guerra Civil? Influïen els nazis en la presa de decisions de les autoritats espanyoles?

És difícil de dir, tot i que pressuposo —com també passa en l’actualitat— que tots volen el seu paper i minut de glòria i de vegades els costa col·laborar entre ells mateixos tot i perseguir els mateixos fins i objectius. Al marge dels cossos policials i del mateix exèrcit, em sembla més preocupant el paper que exercien —almenys els primers anys un cop acabada la guerra—grups de falangistes impartint justícia i fent valer la seva influència com guanyadors de la Guerra Civil.

A la novel·la també es parla del Pervitín, un compost farmacològic molt utilitzat amb els soldats a la Segona Guerra Mundial. Per què? Quins són els efectes de prendre Pervitín?

Principalment, evitar la son, la gana i que estiguessin força desinhibits per les accions militars. Molt adequada doncs pels combatents —conductors de tancs i pilots sobretot— que podien estar pràcticament un parell de dies sense dormir i sense por, perfecte per planificar llargues jornades de marxa i missions de risc, en que els soldats actuaven en certa forma “dopats” per aconseguir els seus objectius. A les pel·lícules, sobretot les antigues no es veu ni es parla d’aquest component, però hi era. Alguna pel·lícula més recent ja ho menciona. A poc a poc podem veure que de vegades al darrere de l’èpica el que hi ha és química i manipulació.

Tant a la literatura com al cinema, les llibreries són llocs de trobada, contacte i refugi per espies i perseguits de tota mena. No podia faltar a Una veritat i unes quantes mentides, on a més de les xarxes d’espies dels dos bàndols en guerra, es desvetlla el drama dels jueus que intenten escapar de la barbàrie nazi. S’utilitzaven les llibreries com a lloc segur per les xarxes d’evasió de jueus? Realitat o ficció?

En la novel·la és totalment ficció, però crec que les llibreries varen jugar un paper fonamental en diferents èpoques com a lloc de trobada e intercanvi d’informació i idees. De vegades a determinats règims els hi fa més por un llibre que un fusell i és que el pensament i les idees tenen molta força. En determinats règims —encara ara— segons quins llibres estan prohibits i llegir-los o reunir-se per fer-ho et pot comportar presó i càstigs molt durs.

Tots els escriptors admeteu que “estimeu” els personatges creats per la vostra ploma, fins i tot els més retorçats, però sempre hi ha un preferit. Qui diries que és aquest personatge preferit a Una veritat i unes quantes mentides? Ens expliques el perquè?

En aquest cas humanitzar al Capità Alcaraz —que era el “dolent” de les novel·les anteriors— i posar-lo davant del mirall i de la realitat que vivia Espanya i el règim en aquell moment de la Història. S’ha amagat tanta informació d’aquella època, que em va semblar interessant que un dels actors s’hagués d’enfrontar al seus per defensar uns valors i a gent que patia la repressió. Alguns lectors m’han comentat que és la primera vegada que els hi cau mig bé un “franquista”, al que jo definiria més com un supervivent. Un, que a més fa una crítica “silenciosa” des de dins al règim de Franco.

M’ha cridat l’atenció que a diferents capítols de la novel·la, tant el capità Alcaraz, com altres personatges, deixen anar la frase “però això vostè ja ho sap, no?”. A mi em suggereix una desconfiança i una provocació a l’interlocutor. Què opines?

És així, i forma part d’un estil una mica “xulesc” d’alguns dels personatges. Són guanyadors i van d’aquest pal per la vida. Qui els hi podrien rebatre o argumentar un discurs diferent ja no hi són. O són morts, presos, exiliats o simplement no es volen complicar la vida per poder sobreviure.

Quan i com vas decidir el títol? Abans de començar a escriure o després de donar per acabada la història?

Doncs l’inicial el vaig canviar, perquè fent una mica de test entre amics i coneguts no els hi acabava de convèncer i vaig optar per aquest joc de paraules que té molt més sentit i lliga amb el que la novel·la explica sobre el poder i la força de les mentides, inclús per sobre de la veritat si se saben utilitzar. Vaja, com ara en els nostres temps. Sempre es diu que la informació és poder, i cal afegir sigui veritat o mentida i segons en quines mans cau…

A una entrevista anterior ens vas parlar de la publicació futura de la novel·la que ara ja tenim entre mans, situada a la Barcelona de 1944. Parla’ns ara dels teus pròxims projectes.

Estic acabant de revisar una novel·la negra actual, que transcorre a Barcelona i amb una detectiva, la Laura, antiga mossa d’esquadra que amb la seva sòcia s’enfronten a un cas d’espionatge industrial amb força acció i suspens, i que espero que agradi als lectors si finalment veu la llum… Lluitarem perquè així sigui.  Moltes gràcies,

Et desitgem molta sort!