Entrevista a Esther Vila

Esther Vila i Planas va néixer a Dosrius (el Maresme, Barcelona) l’any 1949, però la major part de la seva vida ha transcorregut en terres empordaneses. Actualment, viu a Girona. Va estudiar Magisteri i, acabada la carrera, va exercir de mestra durant disset anys. Va escriure la seva primera novel·la i uns quants contes infantils quan tenia vint anys. Després, la vida la va portar per uns altres camins.

D’uns anys cap aquí ha reprès la seva vocació literària escrivint una sèrie de novel·les d’intriga que es desenvolupen en escenaris de les comarques gironines. La sèrie compta amb dos protagonistes: la reportera gràfica Mercè Juanhuix i la seva amiga/col·laboradora Elisa Dorca. Els bessons rere la finestra (2016), la seva primera novel·la publicada, revela els amors, desamors, odis soterrats i secrets inconfessables d’una família acomodada de Girona. A La bossa de seda (2018), finalista Premi Cubelles Noir 2019 Millor Novel·la Negra en Català escrita per una dona, quatre personatges veuran capgirada la seva vida de manera irreversible a causa d’un esgarrifós accident. Publicada recentment, Imatges del meu enterrament (2019) ens conta la història de quatre generacions de la família de Climent Roig, propietari d’una coneguda cadena d’hotels i és la tercera novel·la de la sèrie que veu la llum.

Quan vas començar a escriure? Explica’ns com van ser els teus inicis literaris.

Vaig començar molt joveneta, als vint anys, just acabar les oposicions de magisteri. Vaig escriure una novel·la i uns quants contes infantils. Tanmateix, escriure m’ha agradat sempre, des de ben petita.

Relat curt o novel·la? Què va ser abans en la teva trajectòria com a escriptora? Com et trobes més còmoda?

M’agrada més la novel·la. Quan estudiava escrivia poesia i contes, però en quan he provat la novel·la, el relat llarg que passa per unes quantes generacions, ja l’he adoptat com a millor forma d’expressar-me.

Escrivies durant els anys que vas exercir de mestra?

No. En prou feines donava l’abast a acomplir amb la meva feina a l’escola i, a l’hora, ocupar-me  de la meva llar i la meva família.

En els últims anys has reprès la teva vocació literària i ja portes publicades tres novel·les d’intriga protagonitzades per dues dones: la reportera gràfica Mercè Juanhuix, i la seva col·laboradora i amiga, Elisa Dorca. Vas seguir algun curs d’escriptura i narrativa abans d’iniciar la sèrie?

No. Tot i que alguns amics escriptors m’ho han aconsellat, sempre he tingut por que rebre classes d’alguna manera pogués influir sobre la meva manera personal d’entendre l’escriptura.

Explica’ns com es va gestar la sèrie… i perquè dues protagonistes femenines que no són policies ni detectives T’has inspirat en personatges reals?

No volia crear el típic policia intel·ligent que sempre acaba descobrint l’assassí, com tampoc volia que els “meus assassins” acabessin rebent sempre el càstig corresponent. Per això em va semblar bé crear dues amigues tafaneres i bufaforats que ensopeguen amb coses misterioses, però que no acaben mai de treure’n l’entrellat. Les dues amigues sí que estan inspirades en persones de carn i ossos.

Imatges del meu enterrament és la teva tercera novel·la publicada, després de Els bessons rere la finestra i La bossa de seda. Va ser aquest l’ordre d’escriptura? Tornarem a trobar a Mercè i Elisa en noves aventures?

L’ordre cronològic de confecció de les novel·les és: Els bessons rere la finestra, Imatges del meu enterrament, La bossa de seda. Però es poden llegir en l’ordre que el lector vulgui. Quan a la Mercè i l’Elisa ja campen per les pàgines de les tres novel·les que ja tinc escrites i acabades, La casa de les hores comptades, La vida d’una altra i Una capsa de sabates, que espero que aniran sortint en els propers anys.

En els tres títols publicats, l’acció es desenvolupa principalment a les comarques gironines, amb trames temporals que ens fan viatjar del present al passat i viceversa. Ens podries avançar si en alguna altra novel·la el lector trobarà a les protagonistes de viatge més enllà d’aquestes terres?

Les seves aventures es continuaran desenvolupant per terres gironines, tot i que elles faran algun viatge a l’estranger, purament de caire turístic. A La casa de les hores comptades es mouran per l’Estartit, provant d’esbrinar els pecats ocults de la família Oms, a La història d’una altra, des de Girona estant, passejaran la seva tafaneria innata per escenaris tan diversos com el port de Sòller a Mallorca o el poble de La Restinga a El  Hierro, Canàries, en un intent de reconstruir la vida de la protagonista, i a Una capsa de sabates, viatjaran sovint a Empúries, Alt Empordà, on la Mercè hi ha fet una insòlita i macabra troballa.

En Imatges del meu enterrament, la història s’inicia al març de 2002 quan la fotògrafa Merçè Juanhuix rep l’encàrrec de cobrir el reportatge fotogràfic de l’enterrament de Climent Roig, un home ric de 72 anys, propietari d’una cadena d’hotels. Però ningú compta amb que el mort… podria no estar del tot mort encara. Explica’ns la teva idea inicial per a generar una trama tan original.

La idea va sortir de la persona en la qual està inspirat el personatge de la Mercè Juanhuix, que sempre diu que li agradaria poder assistir al seu propi enterrament per comprovar qui plora la seva absència.

T’has inspirat en personatges famosos reals (actors, prínceps, membres de la jet set en general) per a crear els teus propis personatges de ficció en Imatges del meu enterrament?

Doncs sí. Els personatges de la família d’en Climent Roig venen inspirats pels membres d’una casa regnant europea, que durant anys van ser plat principal en les revistes del cor.

Vas decidir el desenvolupament de la trama, el final i el títol d’aquesta tercera novel·la abans de començar a escriure? Com t’ho has fet amb les altres novel·les de la sèrie? Explica’ns quin és el teu mètode.

Quan vaig començar a escriure, en aquest cas en concret, tenia més estructurats els personatges que la trama, que es va anar desenvolupant gradualment. El final sí que el tenia força clar, així com el títol, encara que dubtés de si seria el més adequat. Tenia preparada una alternativa, per si l’editor m’hi posava pegues. És curiós que molta gent em diuen que els hi fa ”iuiu”. Quan a les altres novel·les, la veritat és que soc molt anàrquica i que no segueixo cap mètode en concret. M’interessa trobar un nucli, un tema tot vol del qual poder desenvolupar una història enrevessada i plena d’intriga i misteri, però no tinc un sistema, un mètode universal. Quan vaig escriure la primera frase d’Els bessons rere la finestra no tenia ni idea de com continuava el relat. En canvi quan vaig escriure La casa de les hores comptades, l’única cosa que tenia clara era el final i després de capficar-me dies i dies intentant trobar la manera de començar, el meu marit em va donar la solució. Si tenia clar el final, havia de començar per final. I així ho vaig fer.

La història que ens conta Imatges del meu enterrament té el seu origen en el passat i ens presenta una complicada trama familiar que abasta quatre generacions. El passat sempre torna i mai es deixa enrere? Què opines?

Precisament, les històries que m’agraden, i que pretenc escriure, són aquelles en les que els fets actuals tenen el seu origen ocult en el passat. Potser el passat no sempre torna, però està en la nostra vida i, segurament, sense que ens n’adonem, d’alguna manera influeix en els nostres actes i les nostres vivències del present.

Cita cinc novel·les i autors predilectes dels teus anys d’adolescència.

Això serà una mica difícil perquè la meva adolescència queda molt, molt, llunyana i la meva memòria potser no és tan privilegiada. Faré el que pugui.

Cerca y Lejos, de Pearl S. Buck

Cuerpos y almas, de Maxence Van der Meersch

La sombra del ciprés es alargada, de Miguel Delibes

Filomeno a mi pesar, de Gonzalo Torrente Ballester

Los cipreses creen en Dios, de Josep Maria Gironella

Com podreu comprovar, tots en llengua castellana. La meva adolescència va transcórrer en plena època franquista.

I ens pots recomanar cinc novel·les d’autors actuals?

Per respondre aquesta pregunta obviaré els autors catalans contemporanis que m’agraden, ja que són els meus companys de fatigues i no voldria cometre el greu error d’oblidar-ne algun. Parlaré només d’autors estrangers, però sense donar cap títol en particular perquè es podria dir que les seves obres m’agraden totes.

Andrea Camilleri

Asa Larsson

Kate Morton

Camilla Lackberg

Henning Mankell

Vas exercir de mestra durant disset anys. Quines lectures recomanaries per a tractar de despertar en els joves “l’addicció” per la lectura?

Doncs, segurament, les obres dels autors que he mencionat en l’anterior pregunta i d’altres de molts autors catalans. Novel·les d’intriga, principalment.

I per a començar a escriure, què ens aconselles?

Que comenceu. Que no us ho estigueu pensant ni ponderant la conveniència de fer-ho. Començar amb la primera lletra, la primera frase, el primer pas. Una vegada has començat, ja no pots parar.

Finalment, parla’ns dels teus projectes de futur.

El que pretenc és només continuar escrivint, continuar publicant, continuar gaudint i aconseguir que els meus lectors passin bones estones amb les meves obres.

Et desitgem molta sort.