Entrevista a Jaume Albert Ollé, autor de “L’home de Praga”

Nascut a Barcelona el 1959, Jaume Albert Ollé ha dedicat la seva vida professional a la gestió patrimonial i financera. Amb arrels familiars a Lleida, passa temporades a la Vall Fosca (Pallars Jussà). Molt aficionat a la novel·la negra, ha estat premiat amb relats curts al Festival de Novel·la Negra El Vi Fa Sang el 2018 i 2019. També va ser finalista al Segre de Negre 2021. En 2022 col·labora al llibre de relats col·lectiu “Els camins escrits del Pirineu”. Ha publicat tres novel·les amb base històrica “Els llops sempre tornen” (2019), “Xiula la mort” (2021) i “Mentre duri la flama” (2023) totes tres amb Pagès Editors. Amb “L’home de Praga”, número 4 de la Col·lecció Falciot Negre, de Voliana Edicions, fa el salt al gènere negre i d’espionatge.

Explica’ns com i quan et vas animar a fer el salt de la lectura a l’escriptura. Vas començar amb relats curts o directament amb novel·les? Què prefereixes?

Sempre m’ha agradat llegir i el 2017 vaig començar i em vaig atrevir a escriure relats curts. Precisament presentant-me a un concurs a la Vall Fosca i després al festival de novel·la negra de EL VI FA SANG de l’Espluga de Francolí, on en varen premiar un parell de cops. Literàriament soc doncs fill d’un concurs de relats, tot i que ara prefereixo escriure novel·la. Però sense oblidar el relat curt, sobretot de temàtica negra.

Has publicat Els llops sempre tornen (2019), Xiula la mort (2021) i Mentre duri la flama (2023) tres novel·les negres amb rerefons històric de la nostra Guerra Civil, la postguerra  i la Segona Guerra Mundial. T’atrau especialment aquesta època fosca de la història recent?

Sí, és una etapa històrica especialment rica per desenvolupar històries i ficció, amb una bona base per construir relats i també donar veu i coneixement a fets que d’altra manera caurien en l’oblit. La memòria històrica és un camp que m’agrada conrear i aportar el meu gra de sorra per contribuir i donar veu i llum a fets que potser han quedat amagats o són poc coneguts. Molta gent segurament no agafaria mai per llegir un llibre d’història i, en canvi, a través d’una novel·la amb base històrica s’hi acosten i en gaudeixen. La ficció al servei de la història.  

Ens podries descriure breument el tema i l’objectiu principal de cadascuna d’aquestes tres novel·les?

La primera, “Els llops sempre tornen” explora i explica la repressió franquista durant la postguerra civil, la dura vida dels pastors al Pirineu Lleidatà en aquells temps, la cobdícia humana, i aprofita el fet real de la caiguda d’un avió bombarder alemany a Enviny, prop de Sort (Pallars Sobirà) el març del 1944, per teixir una trama amb misteris per descobrir, per saber d’on venia i on anava, i sobretot que transportava en realitat aquell avió.

La segona “Xiula la mort” parla del bombardeig real de la ciutat de Lleida el 2 de novembre del 1937 per part de l’aviació legionària italiana, que va provocar la mort de més de 250 persones, entre ells 50 nens, i el paper dels quinta columnistes durant la guerra civil. Una ficció novel·lada amb parts reals de relats orals i històries personals que van des del final de la guerra fins als nostres dies i, sobretot, com encara ara hi ha gent que no vol que se sàpiga el que en realitat va passar.

La tercera “Mentre duri la flama” és una novel·la amb acció, suspens i que parla de segones oportunitats, amb una història d’amor intercultural. La recerca de la veritat i els orígens, amb el rerefons de històries fosques de passadors de jueus al Pirineu i Andorra durant la Segona Guerra Mundial. Uns fets que encara avui molesten en certs llocs i ambients, sobretot perquè hi ha comportaments gens nobles i que ens parlen de la cobdícia i la misèria humana davant dels diners i la riquesa fàcil.

Novel·la negra, d’espionatge, d’intriga, thriller… com qualificaries L’home de Praga, la teva última novel·la?

Jo crec que és una novel·la negra, amb ritme de thriller, i amb una mica de tot, ja que trobarem antics espies, i també de nous adaptats als nostres temps, i diferents cossos policials perseguint una veritat que no sempre és el que sembla. En aquest cas, la frontera entre un gènere i l’altre és molt difusa.

A L’home de Praga, el lector trobarà dues trames temporals. La primera ens porta a la bonica ciutat de Praga, el 1990. Un home fuig en mig de la nit i sembla que algú el persegueix. Encara som dins l’època històrica coneguda com la Guerra Freda, iniciada poc després d’acabada la Segona Guerra Mundial, amb molts agents secrets treballant pels dos blocs (capitalista i comunista). Què ens pots explicar d’aquest període? Com va anar el teu procés de documentació?

Sempre m’ha agradat aquest període de temps perquè va posar a prova els serveis secrets dels dos bàndols i, per tant, els millors agents i col·laboradors disponibles. A més, havien de fer unes feines molt manuals, lluny de la tecnologia actual, per espiar i això el converteix en un període en que el factor humà era vital. He visitat la ciutat de Praga un parell de cops i em va semblar ideal per situar l’inici de la novel·la, per la seva atmosfera, la seva ubicació, la cultura, la música, en definitiva la seva màgia com a ciutat, també de nit… Amb els anys, he llegit força llibres i novel·les d’aquesta temàtica i em va semblar un bon punt de partida per una novel·la que parla d’espies a la fuga…

Els agents secrets també envelleixen i es jubilen, i els que eren joves amb plenitud de forces físiques i mentals el 1990, ja passen dels setanta quan, trenta anys més tard, els trobem vivint a una aparentment tranquil·la urbanització de Premià de Dalt (Maresme). Però el passat tornarà de sobte per cobrar la seva venjança. És la set de venjança el tema principal de la novel·la?

En gran part sí, és el motor que mou a persones a perseguir, resoldre enigmes, reclamar vells deutes i castigar als culpables. Tot i que molts cops aquestes accions comporten abaixar la guàrdia i això pot comportar problemes. Res és el que sembla, i no dic res més per no desvetllar part de la novel·la.

Deixant a part la trama de L’home de Praga, què opines de l’“edatisme”, la discriminació de les persones grans per la seva edat? La decadència física respecte als anys de joventut és inqüestionable, però, succeeix el mateix amb les facultats mentals? Estan indefensos els antics espies en L’home de Praga?

Crec que és una llàstima que es deixi de costat el valor de l’experiència i el saber de la gent gran, ells són un pou de ciència i experiències que no es poden arraconar. Potser no tenen totes les forces, però segurament conserven intacta la intel·ligència que els ha permès sobreviure, i això en determinades circumstàncies ho és tot. En les anteriors novel·les sempre apareix un personatge gran, que té cops amagats i un paper determinant en la majoria de les ficcions perquè crec en el seu paper i influencia. Els seus silencis diuen molt més que segons quines converses intranscendents. Ha marxat una generació o dos de persones que varen viure la vida de forma molt intensa i no ho han explicat. Ja sigui per por, per dolor, per la censura, etc. La Dictadura va fer que molts s’emportessin les seves vivències a la tomba. Si coneguéssim les seves històries segurament no ens caldria crear relats, el que van viure superaria la ficció.

A moltes novel·les i pel·lícules d’espionatge (i L’home de Praga no és una excepció), les llibreries són llocs de contacte i refugi per agents secrets en dificultats. ¿Quan creus que hi ha de realitat i quan de ficció?

Personalment, crec que eren llocs de trobada, d’intercanvi de missatges, de reunions clandestines, destins ideals per buscar ajuda o refugi… Qui hi va a una llibreria? Si poden barrejar lectors, però també escriptors, intel·lectuals, periodistes, professors i gent que amb la cobertura de la cultura o la seva professió pot amagar les seves feines secretes i conspiracions en marxa. Un lloc ideal, i que no m’estranya gens que s’utilitzessin com a punt d’arribada i trobada.

Per la història que ens expliques, no tots els agents encoberts són 007, el famós espia creat per Ian Fleming (1908-1964) i totes les tasques (fins i tot les que semblen més rutinàries) són importants pel bon funcionament de l’Organització. Què opines?

Aquesta novel·la és una mica un tribut i reconeixement als agents i col·laboradors de segon nivell. La feina dels falsificadors de documentació, els que encripten, desencripten, traductors, conductors i gestors-hostalers de pisos francs o bústies de missatges són vitals en una organització tan complexa com són els serveis secrets. No m’imagino reciclat al James Bond a 70 anys, en canvi, molts dels mencionats abans potser encara estan entre nosaltres, són bons veïns i res ens faria sospitar del seu passat fosc i misteriós. Són supervivents.

Ja fa molts anys que la Guerra Freda es va donar per acabada amb un clar guanyador (el bloc capitalista, comandat pels Estats Units). Es van acabar també els Serveis Secrets a tots els països o continuen existint de forma encoberta? Quina és la seva funció?

Per descomptat que continuen, tot i que adaptats als nous temps, segurament amb un pes més rellevant de la tecnologia per sobre del factor humà, però sens dubte avui els Serveis Secrets continuen prenent les decisions i dissenyant estratègies en favor dels seus països. Una part dels espies dels quals parlem, de la Guerra Freda varen passar del sector públic al privat i es varen dedicar a oferir els seus serveis i habilitats a nous amos, per exemple dins del camp de l’espionatge industrial.

La Europol (European Police Office) també juga el seu paper a la novel·la. Ens podries fer cinc cèntims sobre les funcions que realitza aquesta organització creada als anys noranta pels estats membres de la Unió Europea?

La Europol té la seu a La Haia, ajuda i coordina amb els estats membres de la UE i els seus cossos policials i també d’altres països per la lluita contra la delinqüència, terrorisme, ciberdelinqüents i d’altres. Un exemple del seu camp d’actuació és la falsificació de moneda, el tràfec de persones, i sobretot la vigilància sobre actius terroristes transfronterers…

A més de la venjança per uns fets del passat, L’home de Praga toca diversos temes. A la denúncia de l’“edatisme” ja esmentat, podem afegir la falsificació d’obres d’art, que podrien estar exposades a museus com si fossin els autèntics originals. Precisament, un dels personatges és un bon pintor i amant de la cultura en general. Es diu que un 40 % de les obres que s’exposen als museus són falsificacions. Què en penses d’aquesta afirmació?

No tinc dades per dir si és exagerat o fa curt, però és evident que hi ha bons professionals que et poden fer passar gat per llebre i que en el món de l’art i tot el que es mou al seu voltant és un espai perfecte perquè determinats personatges es moguin com peix a l’aigua, doncs saben com fer-ho i com guanyar molts diners amb poc temps i on és difícil que siguin capturats. Durant la II Guerra Mundial es van expropiar i rapinyar moltes obres d’art que després varen acabar en mans de tercers, lluny dels seus legítims propietaris. Qui ens diu que una part d’aquest tresor espoliat no fos també alimentat per obra falsificada aprofitant el moment de confusió i descontrol del període de guerra?

Un altre esdeveniment relativament recent a les nostres societats occidentals és una mena de “revolució” feminista que ha tingut lloc a les últimes dècades. La dona ha passat de ser  bàsicament “cuidadora” a ocupar llocs de responsabilitat a la majoria de les professions. Un exemple és el de la mossa d’esquadra, sergent Rosa Olivé, i el seu subordinat, el caporal Paco Bermúdez, que no porta gaire bé estar sota les ordres d’una dona, a més de barrejar en la seva parla el castellà i el català. T’has inspirat en persones reals?

No directament, però és una realitat cada cop més evident i en benefici de la societat. Els meus últims dos caps a la feina varen ser dones i en tinc molt bons records. Aporten una visió i sensibilitat especial que t’enriqueix i et fa avançar i millorar.

Tindrà continuació L’home de Praga?

Ara com ara encara no ho sé, tot i que el tema dona per molt i no ho descarto, en certa forma dependrà dels lectors i del seu nivell d’acceptació d’aquesta novel·la.

Sobre autors i novel·les d’espionatge, quins són els teus referents? Ens pots recomanar cinc novel·les d’aquest gènere?

Sens dubte John le Carré, Graham Greene, Frederick Forsyth i d’altres…I com a obres de referència: El Talp i La Casa Rússia, de le Carré; El Factor humà i L’americà tranquil, de Graham Greene; Odessa i Els gossos de la Guerra, de Frederick Forsyth… I una pel·lícula vinculada als personatges secundaris, lluny dels superagents, “Els tres dies del Condor”…

Per acabar, li demanaria a Jaume Albert Ollé ens parli dels seus pròxims projectes.

Si res falla, abans de fi d’any sortirà una nova novel·la amb base històrica, negra i d’espionatge a la Barcelona del 1944 que crec que també pot resultar una bona fórmula per apropar als lectors a fets que varen passar fa molts anys i que la ingent labor dels historiadors està posant en relleu a mesura que es van desclassificant documentació relativa a la II Guerra Mundial o la Guerra Civil, i no dic res més per no aixafar la guitarra del que pugui venir.

A part d’aquesta, segurament alguna novel·la negra més que espero que més endavant també vegi la llum, per sort la imaginació i les ganes d’escriure no s’aturen.

Et desitgem molta sort.