Entrevistas Novela intimista

Entrevistem a Montserrat Espallargas, autora de “La genètica de les passions”

Montserrat Espallargas

Nascuda a Barcelona, Montserrat Espallargas i Barceló és llicenciada en Ciències de la Comunicació i diplomada en Publicitat i Màrqueting per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Periodista i escriptora, Espallargas sent la vocació d’escriure des dels onze anys. La seva variada producció literària ha estat guardonada amb nombrosos premis i, entre ells, destaquem Vides de filferro, Premi Recvll Joaquim Ruyra 2016, Tot ho dono per perdut, Premi Joan Marquès Arbona de narrativa Vall de Sòller 2016, i El Clan de Sa Ràpita, la seva primera novel·la negra, Premi Ferran Canyameres de Novel·la 2017. Amb La genètica de les passions, editada per Bromera, va obtenir el Premi Ciutat d’Alcoi de Novel·la Isabel-Clara Simó 2023.

Gairebé set anys separen El Clan de Sa Ràpita de La genètica de les passions. Has publicat algun altre llibre entre aquestes dues novel·les? Quins han estat els teus projectes?

Durant aquests anys he estat centrada amb plena dedicació a aquesta novel·la que m’ha presentat moltes dificultats per diverses qüestions. La primera ha estat la de trobar una forma d’expressió genuïna, una veu narrativa pròpia, una prosa que fos eficaç, amb coherència interna i caràcter de necessitat. Per una altra banda, l’argument no m’ha resultat fàcil, ha estat un treball molt dur, entre altres coses d’investigació i documentació. Tot i això, he continuat escrivint relats, que és un gènere literari que m’agrada molt i que em serveix per descongestionar-me quan treballo tan intensament com ho he fet durant aquests anys. Amb aquests relats he guanyat alguns primers premis com el “Sembra de Lletres” de l’Ateneu Torrellenc o el del Grup Opinió Àmfora i segons premis com el Guillen de Belibasta o el Premi Solstici d’Estiu de Taradell.

El Clan de Sa Ràpita oscil·lava entre novel·la negra i novel·la de caire filosòfic. Com qualificaries La genètica de les passions?

És una novel·la molt naturalista, molt de Zola, molt zooliana- no sé si el terme és correcte- en el sentit en què és una novel·la molt deutora de Darwin, que concedeix a l’herència i al medi ambient la categoria de lleis que regeixen la conducta humana. En aquest sentit, el punt de partida de la història és molt fatalista, tots els personatges estan marcats per la seva herència genètica i l’entorn natural o social en què viuen. La frustració existencial impedeix a tots els protagonistes enfrontar-se de manera saludable i autèntica a la vida. Jo volia parlar de tot això i també d’allò que en diuen llaços transgeneracionals i que fan referència a la informació que guarda l’inconscient biològic i que es va transmetent de generació a generació, entre altres l’experiència traumàtica no processada de progenitors als seus descendents.

Hi ha molts temes filosòfics que planegen sobre la novel·la, idees molt lligades al determinisme com el concepte de la vida com a exigent i dolorosa. Però aquest només és el punt de partida, el punt d’arribada és un altre, en realitat, és una novel·la molt més indeterminista, molt més existencialista, els personatges a poc a poc van trobant el seu camí, al marge de la seva empremta genètica, de la seva herència biològica, i crec que el missatge final és aquest: tothom ha d’acabar fent el seu camí, al marge del destí.

Presentació de «La genètica de les passions» a la Llibreria Ona, Barcelona.

La genètica de les passions comença amb un enterrament, el d’en Tomàs, el germà petit de na Lita i na Malen, però el seu camí cap a l’autodestrucció i la mort va començar molt abans, al créixer ell i les seves germanes envoltats de violència familiar. Com vas decidir escriure una novel·la que posa l’èmfasi en els maltractaments soferts durant la infantesa per part de l’entorn més pròxim? Com t’has documentat?

En una època de la meva vida vaig conèixer per diferents mitjans diversos testimonis que havien patit maltractament infantil en el context de famílies disfuncionals. Al mateix temps, paral·lelament amb això, vaig treballar al Casal dels Infants, al Raval de Barcelona, i allí vaig entrar en contacte amb nenes i nens que participaven en diferents programes, que es duien a terme, com a mesura prèvia d’una possible retirada de custòdia dels pares. Molts d’aquests nens i nenes havien patit maltractament infantil. Les dues experiències em van impactar molt i em van fer connectar amb el cor d’aquests infants i vincular-me a ells, perquè jo vaig perdre el meu pare de molt jove i sempre m’he sentit una persona vulnerable que havia quedat a l’albir dels embats de la vida. Per aquest motiu, em vaig sentir en la necessitat d’interrogar-me sobre el procés que havien seguit aquests nens i nenes ja d’adults, si havien estat capaços d’anar endavant  o el patiment viscut els havia incapacitat per dur una vida emocional sana i plena. El que està clar és que la transmissió de l’experiència traumàtica no processada de progenitors als seus descendents inhibeix la flexibilitat per aprendre i poder viure la vida de manera creativa i joiosa. I això ho vaig veure en tots els testimonis que vaig entrevistar-me i amb els nens i les nenes amb qui vaig treballar. La història traumàtica no elaborada dels nostres ancestres es transmet de diverses maneres a la descendència. Aquests descendents de famílies disfuncionals pateixen una hemorràgia mental, conseqüència de la intolerància al dolor emocional i els especialistes la relacionen amb deficiències a nivell tant estructural com funcional de les àrees cerebrals implicades en l’autocontrol, l’afectivitat i l’atenció. De tot això, de tots aquests post traumes, de tots aquests problemes emocionals i dels trastorns conductuals i de possibles malalties mentals associades al maltractament infantil, de les quals em van parlar els psicòlegs i psiquiatres amb qui vaig entrevistar-me, com poden ser les depressions majors o el trastorn límit de la personalitat, en volia escriure. Les novel·les són miralls cap a nosaltres mateixos i també són finestres cap a l’exterior.

Montserrat Espallargas. Foto: Oscar García.

I, per això, em vaig veure en l’obligació de fer una tasca intensa de documentació a través d’estudis i assajos perquè necessitava explicar-me a mi mateixa la història, entendre com és que hi ha famílies que repeteixen al llarg de diferents generacions els mateixos patrons. En relació amb aquest tema vaig llegir sobre psicogenealogia, sobre la teoria sistèmica, sobre els llaços transgeneracionals… Em vaig entrevistar amb psiquiatres i amb pacients d’aquestes psiquiatres i finalment vaig poder entendre aquestes víctimes de la violència i vaig poder vincular-me a aquesta història i entendre què m’havia fet emmirallar-me en ella.

Els tres germans no reben el mateix tipus de violència, però segons ens confessa na Malen, la germana gran, “el mal al cor és més fort que les agressions físiques”.  Hi estàs d’acord?

Sí, totalment. Na Malen parla per boca meva. L’expressió de dolor en el cor és una metàfora que expressa d’una manera molt gràfica l’empremta d’una ferida i una espina de per vida i, per tant, és un fet observable i mesurable. El del dolor en el cor és un dolor psicològic tan gran que en les explicacions o interpretacions que fan els especialistes en diuen que són experiències relacionades amb l’ansietat, la por, l’agressivitat i els desitjos de morir. Talment, igual com li succeeix a na Malen i li succeeix al seu germà, en Tomàs. Les persones aprenen el significat de la paraula dolor, a través de les seves experiències. El dolor té múltiples causes i característiques anatòmiques i fisiopatològiques i diverses interrelacions amb aspectes psicològics.

Llibreria Ona durant la presentació de «La genètica de les passions».

En créixer, cadascun dels tres germans té una evolució diferent, però no es pot negar que tots tres han quedat “tocats”. Què els hi pot passar als nens que han sofert maltractament quan es fan grans? Es tornen ells mateixos maltractadors? Tenen possibilitats de recuperació?

Jo no soc especialista en aquest tema, només puc parlar dels testimonis amb els quals em vaig entrevistar per la realització d’aquesta història. Segons el mateix Sigmund Freud o alguns teòrics de la teoria de la psicogenealogia, l’herència familiar comporta no només predisposicions sinó també empremtes que es van transmetent de generació a generació. D’això se’n diuen els llaços transgeneracionals, tal com ja he explicat abans, que transmeten de generació a generació la informació que guarda l’inconscient biològic. Jo he vist molts casos que al llarg de la seva vida han reproduït molts dels patrons dels seus ancestres. Per exemple, fills d’alcohòlics i maltractadors que han crescut amb un rebuig inicial contra els seus progenitors i que, finalment, han acabat reproduint les seves conductes. De fet, hi ha un cas que em va impactar molt que era precisament el d’una persona que havia seguit tot un procés contrari a un pare maltractador i alcohòlic, però que davant els embats de la vida i els pocs fruits que, segons ella, li havia donat aquesta opció, ha acabat repetint la mateixa història d’alcoholisme i maltractament.

L’acció de La genètica de les passions transcorre a Mallorca, igual que la teva anterior novel·la, El Clan de Sa Ràpita. Per què Mallorca?

Per mi l’espai és molt important en la contextualització de la novel·la. És un eix estructurador, vertebrador de la història, tan important com ho és l’elecció del narrador, del punt de vista narratiu o la troballa de la veu narrativa. Prenent la frase de Gaston Bachelard, la casa remodela l’home, hi ha en mi una necessitat de concordar l’home amb el seu món. L’espai determina el caràcter dels personatges i les seves passions. En aquest sentit, l’entorn on situo cada novel·la per a mi no és una simple ambientació, no és un decorat, no és un escenari fred on poso els protagonistes. Per a mi és un emblema, és un procediment metafòric que permet fer aportacions de caràcter simbòlic relacionades amb l’entorn i té més poder i és més subtil que qualsevol figura retòrica o qualsevol recurs estilístic. I si l’autor ho fa bé, la paraula es nodreix d’aquest context espacial.

Paisatge de s’Albufera. Fotografia cedida pel Arxiu Històric de la Universitat de les Illes Balears.

El llenguatge literari igual que el pictòric ha de superar els inconvenients que té per la seva pròpia naturalesa i trobar els instruments de com crear espais tridimensionals. Això s’aconsegueix proporcionant un conjunt de detalls importants sobre l’espai, la presència dels quals acaba prenent un primer pla i acaba adquirint un pes importantíssim i si es fa bé, el lector transita pel text com qui transita per un terreny quotidià que en explicar detalls íntims es torna familiar. En aquest sentit, crec que estic molt influenciada pels que van ser els meus primers referents literaris entres ells Juan Carlos Onetti, Juan Rulfo, el mateix Llorenç Villalonga o el més conegut que és Garcia Márquez. Tot ells van crear els seus propis universos espacials en el que viuen i es mouen els personatges. Jo no tinc necessitat de fer-ho, perquè vaig viure durant molts anys a Mallorca, un espai que jo he convertit en el meu espai imaginari-real. Mallorca és un pedaç de geografia des del qual examino el món que m’interessa explorar. La distància espacial i temporal em permet adquirir una perspectiva diferent i situar en unes coordenades espai-temporal qualsevol història amb una vocació universal.

Dos indrets ben diferenciats s’alternen a La genètica de les passions. Per una banda, S’Albufera, on na Malen troba una certa pau. Per l’altra, Palma, on regna el desgavell i la violència i on viurà la família (pares i nins) després d’abandonar la finca de Ses Marjals, on viuen els padrins. Què has volgut transmetre al lector amb aquests dos llocs tan antagònics?

El meu objectiu era el de sotmetre als personatges protagonistes a les condicions experimentals de dos paisatges molt diferents amb l’interès d’explorar les complexes relacions que s’estableixen entre ells i el medi ambient en el qual es troben. En aquesta contraposició la naturalesa humana i la psicologia dels personatges funciona provocant un enfrontament gros. L’espai natural i l’espai urbà xoquen. El barri de Santa Catalina a Palma retrata eminentment un entorn opressiu, monòton i trist, mentre que s’Albufera representa l’espai per a l’esperança, però aquesta lectura no és única, perquè en aquest entorn calm, també passen algunes coses molt sòrdides, d’acord als impulsos i instints animals d’alguns personatges. Per tant, no podem dir que cadascun d’aquests dos medis tenen una funció especial dins la història, sinó que jo diria més aviat que són els personatges qui confereixen un determinat valor a l’espai. En aquesta obra, segons com i quan, s’inverteixen els termes.

La casa de s’Albufera a La genètica de les passions.

“Déu ens empara o ens abandona?” Déu està molt present a les reflexions de na Malen, la narradora de la història. Quina opinió té Montserrat Espallargas de la idea d’un Déu totpoderós i magnànim? Quina visió pot tenir una persona, com na Malen, que ha sofert abusos durant la infància per part dels que l’havien de protegir?

Segons els ensenyaments de la fe cristina quan Déu viu en la nostra ànima ens hem d’abandonar a la nostra providència. Déu és misericòrdia i amor, però Déu és també qui fa que les coses succeeixen, i per tant res és fora del seu control. I aquí rau la gran pregunta: És Déu la causa eficient del mal físic i moral que pateix na Malen, que pateix en Tomàs, que pateixen tots els membres de la família d’aquesta novel·la? I si no n’és l’autor sí que n’és el seu còmplice. Ho diu la mateixa Malen al principi de tot de la novel·la. I per què n’és còmplice? Quina poderosa raó té per a sotmetre’ls a tots a la barbaritat de mals físics i dolors que pateixen? Al llarg de la novel·la, anirem veient com na Malen va perdent la seva fe. No troba explicació a l’acció divina, i no es veu capaç de fer un esforç de comprensió, no li serveix l’explicació de l’anunci del regne promès i de la vida eterna. El patiment li gasta l’esperança i la fe i es queda en solitari i sense explicació. Davant del mal i de la mort del seu germà, protesta i es rebel·la.

S’Albufera, anys trenta del segle XX. Fotografia cedida pel Arxiu Històric de la Universitat de les Illes Balears.

“Fer bonda” com fa na Malen, mirar de reprimir la teva naturalesa, les passions, el què et demana el cos… pot ajudar a no patir violència o pot ser una conseqüència de viure sota una brutalitat insuportable?

Jo crec que ambdues coses, a la vegada. Són dues opcions davant una mateixa qüestió. De fet, la protagonista comença la història fent bonda, però al llarg de la novel·la va canviant de conducta. Si bé és veritat que la història arranca amb un concepte de la vida amb un caràcter tràgic, fent de l’experiència del sofriment el seu estat natural. Un punt de partida on només hi ha lloc pel fatalisme i per a la frustració existencial, on l’individu deixa de ser subjecte de l’experiència per a convertir-se en objecte de la mateixa, però a poc a poc hi trobarem un camí per l’esperança, encara que no sé si serà la que espera tothom.

És possible oblidar conscientment les coses que ens fan mal, encara que aquestes coses continuen influint negativament en les nostres vides? Hi ha algun remei pels mals de l’ànima?

Hi ha un tipus d’amnèsia que es coneix amb el nom d’amnèsia dissociativa i que és ocasionada arran d’un esdeveniment traumàtic i que té com a conseqüència una incapacitat per recordar informació personal rellevant de les nostres vides. Hi ha moltes persones, sobretot les que han estat sotmeses a abusos que han patit trastorns d’aquesta mena. És curiós que des del principi en què vaig estar treballant amb l’argument d’aquesta novel·la tenia clar que volia treballar aquest tema, i ara recentment, a causa de les denúncies de les quals s’ha fet ressò la Cristina Fallaràs en el seu compte d’Instagram, he llegit sobre moltes víctimes de violència de gènere i d’abusos indiscriminats amb aquesta patologia. La ment oblida per poder sobreviure.

Paisatge de s’Albufera (Mallorca).

La novel·la està narrada per na Malen en primera persona. Explica’ns el perquè de l’elecció d’aquesta veu narrativa en lloc d’un narrador omniscient.

A mi el narrador omniscient, característic del segle XIX, no m’interessa gens. Des de la Teoria d’Einstein hi ha hagut una crisi del narrador omniscient. La nova relativització de la realitat està darrere aquesta crisi. Això sumat a les teories del subconscient de Sigmund Freud ha fet que el camp dels escriptors s’ampliés en molts altres punts de vista. Per tant, el narrador omniscient no és mai una opció per a mi.  A mi m’agrada molt el punt de vista del multiperspectivisme de Huxley, Faulkner o  Henry James que inspirats pel corrent del cubisme, pretenen donar solució al plantejament del punt de vista. El multiperspectivisme és el punt de vista que vaig elegir en El Clan de Sa Ràpita, ja que permet veure un mateix fet o un mateix personatge des de diferents perspectives no sempre coincidents i sovint divergents. Cada perspectiva, en aquest cas, pot diferenciar-se de les restants no només pel que el narrador sap, sinó per com ho diu i pel to que utilitza. En el cas, però, de la novel·la La Genètica de les passions no hi ha calidoscopi, només hi ha una perspectiva, només hi ha una veritat. És la perspectiva i la veritat de na Malen, la resta no interessa. El cos d’aquesta història no pot ser mai la suma d’observacions i deduccions dels diferents personatges, perquè només hi ha una lectura, que és l’única que importa. La veritat que ens explica na Malen atén als fets que s’han produït, naturalment, però estan passats pel seu sedàs. Ella és la veu de la història i la que ens desvetlla tot el que estava ocult i a través d’aquesta revelació, d’aquest descobriment i rememoració, la protagonista entén el propi sentit i definició del seu ser. El que ens explica na Malen no és una veritat empírica, sinó el desvetllament de la seva història, interpretada per ella i també, no ens oblidem, pel seu llenguatge. El pes del jo proustià es converteix aquí en una cosa molt superior al pes de la humanitat. L’èmfasi de la història està posat en la subjectivitat i espiritualitat humana de na Malen i en el seu impuls vital.

S’Albufera. Fotografia cedida pel Arxiu Històric de la Universitat de les Illes Balears.

He trobat que fas servir un llenguatge molt elaborat, diria que poètic, per apropar al lector a una realitat molt dura i, molt sovint, silenciada per víctimes i botxins. És la teva veu narrativa?

És la veu narrativa d’aquesta obra. Si és veritat que un dels meus principis més elementals en literatura és sempre la de trobar una forma d’expressió genuïna, que no reprodueixi els mateixos camps semàntics de sempre. I això ho he fet també en aquesta obra. En aquesta novel·la he tingut especialment un gran afany per innovar i indagar en la llengua, portant-la fins als seus límits, ampliant el significat de les paraules, trobant noves formes de relació i de combinació dels mots, intentant trobar noves maneres de nomenar el món (que no les pròpies del XIX i del XX). I en aquest camí he trobat nous mecanismes rítmics i he multiplicat el potencial de cada significat.

Estic parlant d’una prosa en la qual es barregen i es fusionen pulsions que no venen de la raó, però que utilitza la raó per transmetre el missatge que vol transmetre i reprodueix atmosferes i continguts que potser res tenen a veure amb el mateix missatge, però que l’enriqueixen i l’amplifiquen, com és el cas de s’Albufera. Una prosa que té certa cadència que infon alguna cosa a l’oïda interna en la qual crec que es reconeixen elements de caràcter musical, i cert ritme en l’ús i la tria de les paraules.

Signant llibres.

També tinc curiositat perquè ens expliquis com i quan vas elegir aquest títol, La genètica de les passions. Va ser abans de començar a escriure, durant el procés d’escriptura, o quan ja vas posar punt final a la novel·la?

El vaig decidir durant el procés de l’escriptura. En el decurs d’aquest procés, tal com he comentat, em vaig documentar molt, no només vaig llegir i estudiar sobre diferents teories psicològiques sinó que també vaig llegir diferents documents filosòfics, molts d’ells tractaven el tema de les passions humanes com són el Tractat de les passions humanes de René Descartes o La teoria de les passions de David Hume. Hi ha tota una llarga tradició filosòfica sobre el tema de les passions que es remunta als grecs, els quals aconsellaven el domini de les passions per a dur una vida sàvia i serena. Els qui no troben descans i no poden prescindir de les passions duran una vida d’excessos i estaran sotmesos a elles en qualitat de servitud, segons el que ells defensaven. Els dos grans conceptes d’aquesta obra són la genètica, tal com t’he dit al començament de l’entrevista, i, per una altra banda les passions humanes. De la suma de les dues, surt el títol.

En una entrevista anterior, sobre El Clan de Sa Ràpita, ens vas parlar dels teus projectes pendents. Tenies al cap escriure una novel·la sobre els maltractaments als infants? Algun altre projecte que ja tinguis encarrilat?

Sí, estic treballant amb una novel·la que vaig començar sobre el 2017, però que va quedar enrere perquè aquesta li va passar pel davant. Crec que totes dues van sorgir en paral·lel i al final La Genètica de les passions es va menjar a l’altra. Jo no deixo mai d’escriure. La meva vocació literària no és un passatemps, un esport o un joc refinat que es practica en estones d’oci. És una dedicació exclusiva i excloent, una prioritat a la qual res pot anteposar-se a res, una servitud lliurement elegida que em fa una esclava. Flaubert deia: Escriure és una manera de viure. Aquesta és la meva manera de viure.

Et desitgem molta sort!

Entradas relacionadas

Deja tu comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.