Maria Rosa Nogué. Foto: Elvira Toro.

Nascuda a Còrdova el 1965, Maria Rosa Nogué Almirall viu a Vilanova i la Geltrú (Barcelona). Llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona, va ser professora de català per a adults i va exercir com a professora d’Ensenyament Secundari en diferents instituts. Des del 2006 és professora de Narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Ha estat guanyadora de diversos premis literaris durant la seva carrrera, com el del Centenari de l’Arribada del Ferrocarril a Vilanova (1981), de l’Aula de Lletres (1997 i 1998), del Premi Nacional de Novel·la Breu del Diari de Vilanova (2000), del Víctor Alari de Cubelles (2002) o de la Nit Literària de l’Institut d’Estudis Penedesencs (2006). Autora de contes infantils, novel·les juvenils i una novel·la llarga de caràcter psicològic i històric (“La Casa dels Cants”, 2010), el 2017 fa un gir a la seva trajectòria literària i guanya el Premi Bellvei Negre 2017 amb “No arriba la mort”, la seva primera incursió en el camp de la novel·la negro-policíaca. A finals de 2018 publica la seva segona novel·la negra, “La segona mort de Lorenzo Contini”, ambientada entre Venècia i Barcelona i Finalista del VIè Premi Gregal de Novel·la.

Vas néixer a Còrdova, però des dels 3 anys vius a la ciutat mediterrània de Vilanova i la Geltrú.  Ens expliques el perquè d’aquest canvi de residència?

Per motius laborals, els meus pares, que eren de Terrassa, es van traslladar a Còrdova entre 1964-1966 perquè el meu pare hi ocupà una plaça de catedràtic d’Escola Universitària. Allà vaig néixer jo! Després van sol·licitar el trasllat a l’Escola de Vilanova i la Geltrú, i és on he crescut i he viscut sempre.

I què ens pots dir dels teus inicis literaris?

Sempre m’ha agradat molt llegir i escriure; a l’escola, quan acabava els exercicis, la meva mare –que era la tutora- em deia: escriu una redacció! Excepte la poesia, que escrivia de petita, he escrit de tot: diaris personals, articles, contes curts, llargs, novel·les…Per escriure novel·la, va ser crucial assistir d’alumna a l’Aula de Lletres. Escola de les Arts Escrites (1996-1999), antecessora de l’actual Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, on soc professora. També em va ajudar molt a agafar pràctica la publicació d’una columna setmanal en el desaparegut Diari de Vilanova i la Geltrú (2000-2018).

Has escrit i publicat contes infantils, novel·les juvenils i per a adults i ets professora de Narrativa a l’Ateneu Barcelonès. Per què vas decidir escriure novel·la negra?

Per a mi va ser un repte, perquè sempre havia tibat d’experiència pròpia a l’hora d’escriure, i vaig voler treure el nas en un món que no era el meu, encara que sempre he estat lectora del gènere. Em feia il·lusió arribar a crear els meus propis personatges policíacs, i he de reconèixer que també m’atreia la possibilitat de participar en tota la xarxa de festivals i jornades tan ben organitzades al voltant del gènere negre.

No arriba la mort, Premi de Novel·la Bellvei Negre 2017, la teva òpera prima en el gènere, ens conta una història de ritme trepidant sobre narcotraficants, prostitució i tracte de dones, ambientada a Vilanova i la Geltrú, on vius. Et vas inspirar en fets i personatges reals?

Lògicament, hi ha una barreja entre realitat i ficció: però a Vilanova hi ha una inspectora, com en la novel·la, hi ha prostitució, com a tot arreu (a costat de casa meva es va suïcidar una noia que ho era) i, malauradament, hi ha narcotràfic. Fins i tot el robatori d’una peça del Museu Balaguer –una mòmia egípcia- té antecedents en el robatori que va dur a terme el famós Erik el Belga.

Parlant de novel·les negres en “El senzill art de matar” a «El Segre de Negre 2019″ amb Gloria Martín, Josep Anton VilaltaJosé Ramón Gómez Cabezas. El periodista Ignasi Calvo va conduir l’acte.

Esperaves que la teva primera incursió en el gènere resultés premiada amb el Premi de Novel·la Bellvei Negre? Què opines dels concursos en els festivals literaris? Recomanaries als autors novells la presentació de la seva obra en els festivals?

Després de publicar una novel·la juvenil, “La  noia del descapotable” i una d’adults, “La casa dels cants”, la meva primera policíaca, “No arriba la mort”, se’m va encallar fins al punt que la vaig tenir al calaix durant força anys. Sempre estaré agraïda al Premi Bellvei Negre per impulsar-me a fer un darrer esforç, reescriure-la i presentar-la. El fet de guanyar i que fos publicada per l’Ed. Gregal va ser un somni del qual encara no m’he despertat! Penso que els concursos dels festivals, sobretot dels festivals petits, que no estan controlats pels interessos editorials, són molt honestos i recomanables. Si més no, t’obliguen a enllestir i a presentar les teves obres: si tens sort, bé, i sinó…no has perdut res, a part d’unes fotocòpies!

A La segona mort de Lorenzo Contini introdueixes el lector en el mercat negre i les falsificacions que enterboleixen l’univers de les obres d’art. Coneixes el  món dels col·leccionistes? Quant hi ha de realitat i quant de ficció en la novel·la?

Sempre m’ha fascinat el món distingit dels col·leccionistes d’art, incloses les falsificacions; trobo que tenen un paral·lel amb el món literari. Els propis pintors famosos, com Leonardo o Rubens, tenien tallers amb deixebles que imitaven el seu estil fins al punt que avui dia costa de distingir-los. A part de la qüestió dels diners, quants de nosaltres sabríem distingir una Gioconda autèntica d’una imitació? O un sonet de Shakespeare d’un que hagués escrit el seu amic Marlowe? M’apassiona barrejar realitat i ficció, i he de dir que molts cops aconsegueixo que els lectors i lectores caiguin en la trampa.

Al contrari de No arriba la mort, que situa l’acció entre Vilanova i la Geltrú i la propera Barcelona, La segona mort de Lorenzo Contini fa viatjar el lector de Barcelona a Venècia, on passa una part important de la trama. Per què Venècia i per què aquest canvi d’escenaris?

No arriba la mort vol ser la primera d’una sèrie policíaca ambientada a Vilanova i la Geltrú. Però, com he dit, se’m va encallar: i aleshores vaig decidir viatjar literàriament a Venècia, la meva ciutat fetitxe; quan no sé què escriure, escric sobre Venècia. Hi vaig anar per primer cop quan tenia 17 anys, amb tren, i l’enamorament fou instantani: mai havia trobat una ciutat que fos bella des que surts a peu de l’estació fins que te’n tornes amb vaixell-autobús, el vaporetto. Hi he estat set o vuit vegades, per Carnaval, al setembre, a la primavera, i sempre hi he trobat la sensació de la ciutat especial, sense cotxes, la ciutat que t’impulsa a somniar, a escriure, a imaginar. Tal i com li passa a l’escriptora de la meva novel·la.

37a Setmana del Llibre en Català, al stand de l’ Editorial Gregal.

Parlem d’una novel·la coral articulada al voltant d’una obra d’art, “La Donna Nobile”, un dibuix sobre cartró atribuït a Leonardo da Vinci. Existeix realment?

Leonardo da Vinci és un autor tan conegut mundialment que no em vaig atrevir a inventar-me una novel·la sobre algun dibuix seu ja existent. Així que en vaig imaginar un de desconegut, el qual no se sap que existeixi, però que bé podria haver existit! Es creu que hi ha una gran quantitat de manuscrits, esbossos i dibuixos de Leonardo dels quals no es té constància. Qui sap, potser algun dia apareixerà la meva “Donna Nobile”…

A més d’introduir el lector en l’apassionant món de les obres d’art, La segona mort de Lorenzo Contini ens adverteix sobre les adopcions irregulars, amb un personatge que podria haver estat víctima d’aquest delicte. T’interessa aquest tema que, ja de per si, podria donar peu a escriure una nova novel·la?

En el moment de crear la sotsinspectora Laura Casamitjana, que investiga el tema de les adopcions irregulars, vaig decidir que ella  mateixa en podria haver estat víctima. Penso que és un tema apassionant, del qual s’ha tractat poc i que en el moment que s’obre a la llum pot donar peu a moltes novel·les, no tan sols les meves. Tothom té dret a conèixer els seus orígens!

Des de fa uns anys, els festivals de gènere negre estan en auge. Què opines de la proliferació d’aquests esdeveniments literaris?

Jo ho visc com una cosa absolutament positiva, ja que té la vareta màgica per acostar el públic lector al nostre producte estrella, el llibre, i als  autors. Petros Márkaris i el seu protagonista, Kostas Zharitos, van ser a la primavera al Festival Segre de Negre, i a l’estiu al Cubelles Noir, sempre amb un gran èxit de públic, cues per firmar i aplaudiments corals, com si es tractés d’un cantant o un futbolista. Què més es pot demanar?

Com escriu, la Maria Rosa Nogué? Planifiques la trama, tries el títol i decideixes el final de la novel·la abans de començar a escriure? Explica’ns quin és el teu mètode.

Ui, ara em poseu en un compromís, perquè com a professora de Narrativa, està clar que sempre explico als alumnes que cal seguir un mètode: primer cal crear la història ( a partir d’idees, imatges, etc.), després transformar-la en trama (decidint què explicarem, què mostrarem, en quins escenaris, amb quins personatges, etc.) i finalment, redactar-la. El títol pot venir al principi, al mig, o al final: no hi ha pressa. Però com a escriptora, he de reconèixer que a mi les idees em venen escrivint, així que compagino  l’escriptura espontània, a raig, amb el mètode (esquemes, resums, fitxes), fet que m’obliga a reescriure molt i a rellegir encara més.  Potser per això tinc sis novel·les en lloc de seixanta! Per als títols, demano ajut: a amics, a altres títols…

El Vi Fa Sang 2019. Presentació novetats d’Editorial Gregal.

Cinc autors i novel·les negres recomanades…

Puc recomanar sèries? Arthur Conan Doyle, per començar, Sherlock Holmes és imbatible!

Qualsevol de Georges Simenon, del comissari Maigret; qualsevol de Henning Mankell, de l’inspector Wallander. I la sèrie de Donna Leon, del comissari Brunetti, o el Montalbano del desaparegut Andrea Camilleri… De casa nostra, cal que llegiu  l’Andreu Martín, fins i tot si no és negra (Cabaret Pompeia). I també us recomano la sèrie de l’Anna Grimm, de Montse Sanjuan. I un llarg etcètera…

Consells per començar a escriure…

Porta una llibreta on vagis anotant tot el que pot ser suggeridor: personatges, escenaris, arguments, idees.

Fes-te un pla diari d’escriptura, encara que només sigui mitja hora o una hora (ara mateix, jo m’hi poso de 6 a 7 del matí, com a mínim; i si puc més, doncs més).

Deixa’t anar quan escriguis, sense censurar-te; i, després, en llegir el que has fet, posa-hi ordre, deixa-ho llegir als altres, busca consell (recomano molt els tallers o escoles d’escriptura).

Llegeix autors i autores del gènere i de la llengua en què vulguis escriure.

Passa-t’ho bé i estima els personatges!

Per últim, la nostra pregunta obligada. Parla’ns dels teus projectes de futur.

Ara mateix, tinc entre mans una nova novel·la policíaca: la segona  de la sèrie de la inspectora Joana Valls i el sotsinspector Pau Raventós. Té escenari vilanoví, amb el cas d’homicidi d’una dona relacionada amb pel·lícules porno il·legals, però que havia estat  professora de clàssiques a l’Institut.  També m’agradaria completar la meva trilogia juvenil, on la protagonista, Andrea, farà el treball de recerca tot escrivint una novel·la de ciència-ficció, una distòpia. I també vaig rumiant en una novel·la més personal, que plantegi el personatge d’una  professora d’escriptura enfrontada a les seves pròpies contradiccions.

Et desitgem molta sort!

2 Responses to “Entrevista a Maria Rosa Nogué”

  1. Llum Torrens, Responder

    Molt bona entrevista i millors respostes.

  2. Antònia Mostazo, Responder

    Encantada de ser alumna teva, de llegir-te i escoltar-te. Gràcies M. Rosa

Deja un comentario