Un tast de Taradell Negre 2024!
Enguany, Taradell Negre Festival de Novel·la Negra Catalana, ha celebrat la seva tercera edició els dies 12 i 13 d’abril. Coordinat per l’escriptora Núria Martínez, Taradell Negre tornà a oferir als amants del gènere negre un ventall d’activitats culturals amb presentació de novetats literàries i un homenatge a la trajectòria (esperant que sigui molt més llarga) d’Andreu Martín, indiscutible mestre del gènere a casa nostra, guardonat amb nombrosos premis literaris, entre els quals destaquem els seus tres premis Hammett, per Barcelona Connection (1988), El hombre de la navaja (1993) i Bellísimas personas (2001), el premio Círculo del Crimen 1980 per Prótesís, el Sant Joan Unnim 2011 per Cabaret Pompeya (2011) i el V Premi Crims de Tinta per Societat Negra (2013).
Una animada i molt amena conversa amb Sebastià Bennasar va acompanyar un apassionant viatge per la llarga i exitosa trajectòria literària d’Andreu Martín, des dels seus inicis com a guionista de còmics fins a la creació de Mili Santamarta (un dels seus últims personatges, histriònic, regent de l’Harén, un bordell de luxe de Barcelona, i protagonista de L’Harem del Tibidabo (2018) i La favorita de l’Harem (2020). L’aventura d’Andreu Martín com a escriptor de novel·la va comença a finals dels anys 70 amb Muts i a la gàbia / Aprende y calla.
Sota el títol “L’home que tenia raor”, novel·la negra d’Andreu Martín publicada a la col·lecció La Cua de Palla el 1997, Sebastià Bennasar començà un engrescador recorregut pels diferents personatges i novel·les més emblemàtiques d’Andreu Martín. La seva primera novel·la Muts i a la gàbia / Aprende y calla es va publicar el 1979, però no va ser fins a la seva quarta novel·la, Prótesis, que l’autor es va convertir en escriptor professional. “M’havien comentat que les meves escenes de violència eren boniques i això no m’agradava. La violència no és “bonica” i ho vaig voler demostrar a Prótesis”, una de les seves novel·les més negres.
La ciutat de Barcelona és personatge destacat en moltes novel·les de Martín. És el cas de Barcelona Connection (1998) i Cop a la Virreina (2004) escrit a quatre mans amb Carlos Quílez. D’aquesta última, Martín va destacar la insòlita fuga d’un reclús que treballava al bar de l’antiga Modelo, la presó barcelonina que es va tancar el 2017. “Es va escapar portant un cafè pel director de la presó i aprofitant que era l’hora de visita pels familiars dels presos. I aquest és un fet real”, va afegir.
“No demanis llobarro fora de temporada” (1987) va iniciar la sèrie de Flanagan, l’adolescent barceloní que dedica el seu temps lliure a la investigació detectivesca. La sèrie Flanagan, escrita amb Jaume Ribera, ja porta tretze títols i ha viscut l’evolució de Joan Anguera (Flanagan) d’adolescent fins a jove adult. “Flanagan no va tenir mòbil fins a adult, a l’última novel·la, Els bessons congelats, quan ja té dinou anys i comença els estudis de Criminologia”, remarcà el seu creador. Wendy és una jove mossa d’esquadra patrullera, protagonista de quatre novel·les de Martín: La nit que Wendy va aprendre a volar (2007), Wendy ataca (2009), Wendy i l’enemic invisible (2010) i El dia que Wendy va conèixer el monstre (2013). D’aquest altre personatge juvenil, Martín va explicar que “la primera i segona novel·la no li van agradar al meu policia de capçalera. Em deia que la Wendy no feia el que faria una mossa d’esquadra. Em vaig intentar apropar a la realitat, però haig de dir que si t’apropes molt, les novel·les passen a ser avorrides”.
Cabaret Pompeya (2011), una de les millors novel·les d’Andreu Martín, va tancar l’itinerari de l’homenatge a un autor que esperem encara tingui molt recorregut. Cabaret Pompeya és una barreja de novel·la policíaca i històrica que retrata la Barcelona de la primera meitat del segle XX. “Es va convertir en una novel·la que explicava la Guerra Civil i la postguerra a través dels records del meu pare i de la meva família”, va concloure, abans de finalitzar l’acte amb un brindis conjunt, per la seva contribució a la literatura i especialment al gènere negre, amb tot el públic que omplia la sala gran al Centre Cultural Costa i Font, de Taradell.
Tot i ser l’homenatge a Andreu Martín l’acte més esperat de Taradell Negre, la jornada de dissabte va ser d’allò més prolífica en la presentació de les darreres novetats editorials en llengua catalana. Les diferents taules rodones, totes amb el títol d’una novel·la publicada a la mítica col·lecció Cua de Palla, ens van acostar a diferents autors i autores, així com a les seves últimes novel·les. Marta Tena (Murs d’aigua) i Gemma Romeu (Benvingut al caos) ens presentaren dues històries “on la venjança fa que s’encadenin crims rere crims, que seran investigats per dues inspectores: Jana Miró, en Murs d’aigua, i Gina Oliveres en Benvingut al caos.
A continuació va ser el torn d’Anna Maria Villalonga (Encara maten els cavalls), Jordi de Manuel (Caront) i Ines MacPherson (Els fils del mar). Encara maten els cavalls és un homenatge a la novel·la negra Oi que maten els cavalls? (1935) d’Horace McCoy (1897-1955), i és “una novel·la distópica, no negra, que passa en un futur no gaire llunyà on la Terra es comença a reconstruir després d’un col·lapse total, però sempre hi ha gent que queda fora”, explicà l’autora, mentre Caront, de Jordi de Manuel, és una barreja entre novel·la negra i ciència-ficció, amb una nau en forma de cub que viatja cap a Caront (un satèl·lit de Plutó) amb vuitanta éssers humans i uns quants centenars de robots, entre els quals destaquen els omega “els més sofisticats, que només es distingeixen dels humans pel color dels ulls”. Sobre Els fils del mar, Inés MacPherson comentà que “no es tracta d’una novel·la negra, no hi ha cap investigació, però negreja pel retrat social i el comportament dels diferents personatges”.
L’última taula rodona del matí ens va portar Codi 60 a la Pasifae, de Maria Rosa Nogué, Àngels de la mort, de Silvestre Vilaplana, i Lluna vella, de Maria Sardans. A Codi 60 a la Pasifae, una dona és trobada morta dins l’escultura de la Pasifae, a Vilanova i la Geltrú. La inspectora Joana Valls investigarà el cas, sense l’ajuda del sotsinspector Pau Raventós, que ha marxat de vacances. Àngels de la mort, de Silvestre Vilaplana, tanca la trilogia de la policia malalta i jubilada, Araceli Lavila, després de Dones sense nom i Suburbis del Paradís, novel·les amb un fort contingut de crítica social i denuncia contra la corrupció i els abusos de poder. A Lluna vella, de Maria Sardans, el lector es retrobarà amb Valentina Palau, una rica hereva, mossa d’esquadra, que “amb els seus diners i poder arriba on els Cossos de Seguretat no poden arribar per falta de recursos”, explicà Sardans.
Després d’un dinar de germanor al restaurant Bistro Hotel Rosa, tornada a Can Costa per les presentacions de la tarda. Comencem amb La modista de Gràcia, de Marc Font, La por de la bèstia, d’Anna Moner i La nit del gall, de Jordi Dausà. “A la ciutat no coneixem els nostres veïns”, apuntà Marc Font al explicar com de corprès quedà el Xavi quan la seva veïna–modista de vestits de núvia- irrompé una nit a casa seva amb un barnús blanc tacat de sang i demanant auxili. A Anna Moner sempre l’ha fascinat la maldat, “però per investigar-la”, aclarí, i això és el que fa a La por de la bèstia, on “volia penetrar en la ment de l’assassí en sèrie, que vol olorar la mort, la por de la víctima. Per això utilitzo l’art, que pot transformar el que és insuportable en suportable”. I sobre La nit del gall, on ens explica les tribulacions d’un professor d’institut a punt de jubilar-se, Jordi Dausà comentà que “per escriure m’inspiro en experiències pròpies o d’amics o coneguts. He conegut gent malvada i la trasllado a les meves novel·les”.
La tarda continuà amb la presentació de L’herència del dimoni, de Biel Cussó, Això no és un western, de Xavier Aliaga i Butsènit d’Urgell, un thriller rural de Jordi Corbera. L’herència del dimoni ens presenta en Neal, un noi que creix en unes condicions dolentes i com això l’afecta en el seu futur, mentre que en Això no és un western tornem a trobar a l’inspector Feliu Oyono, d’origen guineà, immers en la investigació d’un crim molt violent i a punt de perdre ell mateix la vida. Butsènit d’Urgell ubica l’acció al poble homònim el 1994. “Volia que els crims que es produeixen en aquest petit poble envoltat de boira fossin investigats a l’antiga, sense proves d’ADN ni noves tecnologies pel mig”, explicà Jordi Corbera.
Les presentacions de Brots de narco-societat, de Fàtima Llambrich, una investigació periodística de primer ordre que aborda el narcotràfic a Catalunya; El confident, de Xavier Álvarez Llaberia, on els carrers de Barcelona viuran una guerra pel control del territori i el narcotràfic lliurada per diferents grups criminals, i Necròpolis, de Damià del Clot, on tot esclatarà al arribar al Port de la Urbs un buc carregat amb una substància molt valuosa, que ningú coneix, posaren un brillant punt final a la tercera edició de Taradell Negre.
Taradell Negre, un festival ja consolidat en el circuit de la novel·la negra en català. Un brindis per tots els que ho heu fet possible! Ens veiem el 2025!