Entrevista a Camil Bosch, autor de “Embolica que fa fort”

Camil Bosch va néixer a Bellpuig, comarca de l’Urgell. Va fer la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona. El 1983 es va traslladar a Mèxic per treballar com a directiu d’una empresa mexicana. L’any 1987 torna a Catalunya per dedicar-se un altre cop a l’advocacia. En el terreny literari, el seu primer treball publicat va ser un conte il·lustrat, “Els ocells d’en Martí”, protagonitzat pels seus nets Martí i Júlia, un projecte solidari per l’Obra Social Sant Joan de Déu.

L’any 2022 publicà la seva primera novel·la “Jo, per si de cas, me’n vaig”, en la que amb to humorístic i irònic, dona una pinzellada de Mèxic i de la seva gent, i en la que hi barreja anècdotes i experiències personals dels anys que hi va viure. El 2024, publica la seva segona novel·la, “Embolica que fa fort” amb Libertània, Associació Literària. Es tracta d’una sàtira molt divertida basada en l’actualitat política de la Catalunya de la segona dècada del segle XXI vist amb els ulls del protagonista, Lluc Maria Blanc Claret.

Què ens pots explicar dels teus inicis literaris? Prefereixes relats curts o novel·la?

Sempre havia volgut escriure, però fins que no em vaig jubilar d’advocat no ho vaig poder fer. Finalment, encara que potser una mica tard, m’he pogut dedicar a la meva afició.

Relats curts o llargs? Si el que llegeixo m’agrada, m’és una mica igual. No m’agraden, però, novel·les massa llargues, aquelles que sembla que no s’hagin d’acabar mai. Fins a 400 pàgines, bé, però per llegir no en trio cap de més 400.

A “Jo, per si de cas, me’n vaig”, la teva primera novel·la, situes l’acció a Mèxic, i fas servir un to humorístic que també està present a Embolica que fa fort. És important per tu l’humor per explicar una història? Parla’ns de l’argument d’aquesta òpera prima. Per què a Mèxic?

Mai havia escrit res divertit perquè els escrits d’advocat de divertits no en tenen res, al contrari. Però a l’escriure la primera novel·la vaig descobrir que aquesta manera de relatar és la meva, tant és així que tinc dues novel·les començades serioses i les tinc aparcades perquè es veu que aquest no és el meu estil.

La primera novel·la tracta d’un advocat que tip de somiar amb els Borbons se’n va al psicòleg Juan Carlos Rey i aquest li aconsella que si no vol emmalaltir deixi de banda la monarquia espanyola. Li fa cas, tanca el despatx d’advocat i se’n va a viure a la República Mexicana on li passen una sèrie d’aventures i es troba al mig d’una trama de corrupció de polítics, empresaris, policia i advocats.

Embolica que fa fort té quatre parts ben diferenciades. A les dues primeres, el protagonista, en Lluc, ens explica com eren els seus pares i com ha anat la seva vida –molt entretinguda- fins als quaranta-tres anys. (neix el 4 de novembre de 1982).

A partir de la tercera part, apareix un narrador omniscient que ens va explicant els fets. Passes de la primera a la tercera persona. Per què aquest canvi de registre?

Fins ara sempre ho he fet així, però no sé si ho faré en altres novel·les.  N’Embolica que fa fort, a les dues primeres parts el protagonista relata les seves vivències des que és un crio fins que aconsegueix un lloc de treball amb cara i ulls, i tot i que li costa mot al final ho aconsegueix. Penso que utilitzar la primera persona en aquest cas fa que el relat sigui molt més proper al lector, perquè explica coses personals i parla bàsicament de la seva trajectòria vital. A la 3a i 4a parts, en canvi, el Lluc pren distància perquè els fets que es narren ja no són estricaments personals, sinó que ja comença realment la trama de ficció i s’expliquen esdeveniments que passen a Catalunya, Espanya i Europa en general, i penso que a partir d’aquí la utilització d’un narrador omniscient, que ho sap tot, és més aconsellable.

Xipella, subdialecte del català. És enriquidor per una llengua que els seus diferents dialectes continuïn vius. A la novel·la reivindiques l’ús del xipella. Els pares d’en Lluc, per exemple, el parlen. Per quines zones de Catalunya es parla encara el xipella?

El xipella és un subdialecte del català occidental, eminentment oral, però penso que encara que sigui així, és bo que en quedi constància escrita perquè quan no es parli se sàpiga que el xipella existia. De fet, el xipella està molt en desús, però encara es parla a la Conca de Barbera especialment a Solivella i Blancafort, entre d’altres. Perquè no es perdi, actualment, als col·legis d’alguns pobles s’estudia i molts intel·lectuals el reivindiquin, entre d’altres Màrius Serra, Lluís Foix i Carme Plaza. Per això aquestes dues darreres persones han fet els dos pròlegs de la novel·la, als que, evidentment, els ho agraeixo. Precisament, Lluís Foix, en el seu pròleg, diu que “encara es parla en un territori imprecís que s’estén de forma discontínua entre l’Alt Urgell i la Conca de Barberà. És un accent dialectal que encara s’escolta a Tuixent, les Oluges, Cornudella de Montsant i alguns pobles de la Conca de Barberà, travessant una frontera lingüística que viatja de nord a sud fins a acampar en alguns pobles que han conservat el tresor d’una parla inconfusible”.

A les dues primeres parts d’Embolica que fa fort, en Lluc ens fa cinc cèntims de com ha anat la seva vida des del seu naixement a Blancafort. Has elegit Blancafort, un petit poble de la Conca de Barberà, pel color blanc o per la parla del xipella? Hem de dir que el color blanc o noms derivats li agrada molt al Lluc, però també li porta molts problemes. En parlem o deixem que ho descobreixin els lectors? Alguna altra cosa que vulguis ressaltar del tarannà d’en Lluc?  

Com a autor tinc el privilegi de fer néixer els protagonistes on vull i si vaig escollir Blancafort va ser perquè m’anava bé per les dues coses: pel xipella i perquè al protagonista li agrada el color blanc i fer-lo néixer a Blancafort, un poble entre Montblanc i Montblanquet, de mare infermera i el pare farmacèutic, ambdós amb bata blanca, m’anava bé per la cosa del “blanc”.  El Lluc té dèria amb el blanc —es diu Blanc Claret, la seva primera xicota era la Blanca Paloma, viu al carrer Blanca de Castilla, fa la mili a marina, de blanc, li agrada la primera equipació del Real Madrid, etc… però no tot són flors i violes perquè el color blanc algun cop li porta problemes o algun ensurt, però això ho deixarem perquè els lectors ho descobreixin en llegir la novel·la.

Dos trets significatius del Lluc: que adora sa mare i per la mare farà el que calgui, i altre, que és un lluitador nat, que sempre busca la manera de sortir-se’n.

Embolica que fa fort tampoc deixa gaire ben parats els tractaments de salut mental basats en la farmacologia. Encara que planteges la situació d’en Lluc amb molta ironia, t’has inspirat en casos reals?

Per escriure has d’observar i prendre nota del que veus, puix hi ha moltes situacions que es poden traslladar al paper i t’ajuden a confeccionar un text o una trama. A les meves novel·les aquesta observació del que ens envolta és constant i sí, en aquest cas m’he inspirat en un cas real.

En Lluc té un do molt poc freqüent. Veu les coses (algunes), abans que passin. Es converteix en un “fan” de l’esoterisme i els fenòmens paranormals. Qüestió astral, numerologia, Zodíac (ell és Escorpí i li correspon el número vuit). Llegeix de tot i, finalment, decideix consultar al Mestre D’Arbó (expert en esoterisme, i personatge real, com molts dels que surten a la novel·la). Creus en els fenòmens paranormals? Has visitat tu també al Mestre d’Arbó?

No, que va! No hi crec gens en aquestes coses, i no en sé res, ni dels signes del zodíac ni de la numerologia, ni d’ufologia, ni d’esperits ni de fantasmes. Jo, com Sant Tomás, si no ho veig no ho crec. Però per un relat sempre has de documentar-te i en aquest cas també ho vaig fer. Per utilitzar el nom del professor D’Arbó li vaig demanar permís i me’l va donar amb la condició que li enviés el text de la seva intervenció, i em va autoritzar, la qual cosa vol dir que el Sr. Google és prou fiable, almenys en aquest cas, perquè segons D’Arbó, tot i no saber-ne res, tota aquesta part de la novel·la és prou encertada i creïble.

Al nostre protagonista li agrada viatjar, a més d’anar a veure als pares a Blancafort. Praga, Mèxic, Qatar, etc. I tu, Camil, has viatjat molt?

No es pot dir que jo hagi viatjat molt. A banda de Mèxic que conec bé perquè hi vaig viure tres anys, he estat a República Dominicana, Costa Rica, Egipte, Marroc, però bàsicament a Europa.

Podríem dir que Mèxic, un dels països que visita en Lluc, és un altre personatge a Embolica que fa fort. A més de tu mateix, Camil Bosch, que aquí et presentes com un antic amic d’en Lluc, que treballa d’advocat i viu a Mèxic. Acostumes a fer-te un “cameo literari” a les teves novel·les?

Sí, ho faig. Ho vaig aprendre llegint Paul Auster i Javier Cercas, sobretot, i m’ho he copiat. Vaig pensar que si ells ho fan, jo també. Als lectors els sorprèn —tothom m’ho diu— trobar-me allà al mig sent un més de la història, encara que amb un paper molt petit, però sempre hi sóc.

Quins consells donaries als lectors que vulguin fer un viatge a Mèxic?

En dono algun a la novel·la. Si a un mexicà li preguntes on és tal lloc, sempre t’ho dirà encara que estigui equivocat perquè no els agrada reconèixer la seva ignorància. Si t’atura la policia, paga la “mordida” i sempre te’n sortiràs ben parat. I un de nou: allò que a Catalunya diem: “capses de mistos, tres deu” i entonem la frase amb el clàxon del cotxe, no ho facis. Ells no saben la dita catalana i el que aquí seria una salutació cordial, ells ho tradueixen com a “chinga a tu madre, cabrón” i aquest fet et portarà un gravíssim problema. A mi no em va passar mai perquè em va avisar un català que ja feia dies que voltava per Mèxic.

Vist que trobem tants personatges reals a la novel·la, tinc curiositat per saber si l’Otoniel Chambor, el xaman que en  Lluc va a trobar a la selva de Mèxic, existeix de veritat. I, si és real, com el vas trobar?

El Sr. Google en té la culpa. En documentar-me —jo a la selva lacandona no hi vaig anar mai— vaig trobar un xamà maia de nom Otoniel Chambor i ja em va semblar bé. No va caler inventar res. I sí, hi ha molts noms reals: Pablo Casado, el Rei, Jan Laporta, Pere Aragonés, el mateix professor D’Arbó, els meus nets Martí i Júlia que a la novel·la són científics de primeríssim nivell, o l’emir de Qatar. També molts noms inventats com Sor Maria de la O, professora auxiliar de truites de patates o Margarita Pradera del Rosal, catedràtica d’herbes aromàtiques, ambdues de la Universidad Rey Juan Carlos.

La història d’en Lluc, el seu periple vital quan ja és adult, va repassant la història recent de Catalunya. El 2012, per exemple, quan ja va pels trenta anys, ens recordes que comença el Procés i Artur Mas convoca eleccions al parlament pel 25 de novembre de 2012. És una dada real i la novel·la fa un gir. Ho tenies pensat en començar a escriure? 

Sí, més o menys. Com he dit abans és una espècie de crònica amb totes les dades són reals, redactada amb molta ironia i molt d’atreviment per part meva, tant la part que es pot considerar crònica dels fets ocorreguts a Catalunya, com la part de la trama de ficció, i ves que no hagi d’al·legar llibertat d’expressió si em ve a buscar algun jutge dels que es creuen els amos de l’univers com els Llarena, Garcia Castellón o Marchena de torn —també amb noms reals— que a la novel·la no els tracto massa bé.

Embolica que fa fort també trenca una llança a favor de les persones grans i en contra de l’anomenat “edatisme”. No s’acaba el món ni la vida quan et jubiles. Penso en la Neus Claret, la mare d’en Lluc, que es jubila amb seixanta-sis anys, decideix dedicar-se a la política i fa una carrera espectacular. I sorprèn la influència que té sobre el fill que està disposat a fer mans i mànigues per “fer contenta la mama”. Què ens pots dir d’aquesta relació entre mare i fill?

Sí, després de la jubilació hi ha moltes oportunitats i temps per fer coses, si un s’ho proposa. Jo, per exemple, després de fer d’advocat resulta que m’he fet escriptor. Ves quines coses!

Així com amb el pare no hi té una relació massa brillant, amb la mare és diferent. Fins al punt de comprometre el govern de la Generalitat per fer-la feliç. A Qatar, el protagonista surt en defensa de l’emir i aquest li diu que, en agraïment, li demani el que vulgui. I el Lluc li demana dos favors, un de personal i l’altre per feliç la mare i és aquí on la història dona un gir espectacular i comença la trama esbojarrada que ens portarà a un final sorprenent.

La novel·la dona un tomb i trobarem al protagonista a Qatar. Un cop de sort li permetrà acostar-se a l’emir i anar bastint aliances per arribar a aconseguir allò que li fa il·lusió a la mama. Per què el portes a Qatar? Has viscut en aquest país o en algun altre del Golf Pèrsic?

Tret del Marroc, Tunísia i Egipte, als països àrabs rics no hi he anat mai, però Internet fa meravelles i et permet ser al lloc que vols només clicant un botó. És una eina perfecta per documentar-te perquè el Sr. Google ho sap tot.

Et consideres escriptor de brúixola o de mapa? Tries el títol i ho tens tot pensat, fins i tot, el final de la novel·la abans de començar a escriure? Explica’ns quin és el teu mètode.

En general, soc més d’improvisar. En aquesta el final el tenia des de la primera línia perquè sabia on volia arribar per fer feliç la mare del Lluc perquè també és el meu somni. La resta va anar sortint. Com a crònica social i política que és de la segona dècada del segle XXI amb esdeveniments que tothom coneix —guerra Ucraïna, moviment independentista, mort d’Isabel II, Mundial de Qatar, afer Rubiales, la trama Gürtel, les baralles entre Junts i ERC, el M punto Rajoy, etc.— només vaig haver de recordar i mirar Internet. La trama de ficció, en canvi, és pura invenció, però com que sabia on volia arribar, va anar sortint bastant fàcil.

I, per acabar, demanarem en Camil Bosch que ens parli dels seus pròxims projectes literaris.

Ara tinc entre mans un projecte que no té res a veure amb les novel·les irreverents i divertides que he fet fins ara. Soc soci de l’Associació de Vela Llatina de Calafell i l’any 2023 vam fer una sèrie d’entrevistes als antics pescadors i gent de Calafell i ara les estic recopilant per fer-ne un llibre perquè el passat del poble no quedi en l’oblit. Amb aquest llibre quedarà constància del Calafell pescador, que va desaparèixer completament amb l’arribada massiva del turisme allà pels anys 60/70.

I també estic rumiant, però només rumiant, una tercera novel·la, però de la que només tinc el nom del protagonista. Falta tota la resta, que no és poc.

Et desitgem molta sort!