Entrevista a Joaquim Micó, autor de “Mai no hem tingut Paris”, 1er Premi VI Bellvei Negre 

Nascut a Barcelona el 1960, Joaquim Micó és llicenciat en Història Medieval i agent cultural. Ha passat mitja vida fent guions de còmic i televisió, contes infantils, treballs per agencia, de negre literari i un munt de feines més… Amb la seva primera novel·la, “Qualsevol nit pot sortir el sol” (1989) guanya el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura Juvenil. Seguiran altres títols, com ara “221-B Baker Street”, “Ulleres de soul”… i ja en 2022 publica el recull de narracions “Elogi dels fumuts”, dotze contes sobre la improbable extinció dels idiotes. Entre altres premis ha guanyat també El Segre de Negre 2019 amb el relat “Dunkel”, el I Festival Literari Castell de Canyelles amb l’obra “Crònica de l’honor i lo voler” i el XXXIII Premi Ferran Canyameres de narrativa breu, primer premi ex aequo amb “Era una princesa”. Amb “Mai no hem tingut Paris”, publicada aquest 2023, guanya el Premi VI Bellvei Negre. En aquesta novel·la construeix una intricada historia d’amor i odi protagonitzada per un peculiar assassí “addicte” al cinema. Recentment ha publicat «El temps no compta» amb Voliana Edicions.

Al llarg de la teva vida, has fet un munt de feines: professor de Història a secundària i batxillerat, guionista de còmic i televisió, negre literari, escriptor de contes infantils i novel·les juvenils… fins aterrar a la novel·la negra i ara aquest Mai no hem tingut Paris. Com has arribat fins aquí? Què ens pots explicar de la teva trajectòria literària?

Quan vaig començar a escriure era un professional que es guanyava les garrofes amb això de picar tecles i, per tant, bona part de les coses que escrivia eren encàrrecs d’algú. Ara només escric el que de debò desitjo escriure.

Cinema, música i literatura, tot apareix a Mai no hem tingut París. Què prefereixes?

No tinc cap de preferit, depèn del moment puc triar una cosa o una altra o totes a l’hora. Qui es queda amb només una no sap el que es perd.

Enguany has publicat Mai no hem tingut Paris, amb Libertània, Associació literària dins la col·lecció Sirena Negra. Satisfet amb el resultat? Com se’t va ocórrer una trama tan original amb un assassí per encàrrec tan cinèfil?

Sí que estic content de com ha quedat, però sempre que veig un dels meus llibres publicats  voldria poder canviar coses. Mai no estic prou satisfet, suposo que per això vull seguir escrivint, cercar una trama millor, uns personatges més rodons, una història més interessant, un ús de la llengua més acurat… L’obra perfecta no em permetria seguir escrivint, així que puc estar agraït de seguir aprenent a cada llibre.

Libertània, Associació literària va néixer a finals de 2022. Com a escriptor i un dels impulsors de Libertània, ens podries fer cinc cèntims d’aquest nou projecte literari? Què pot oferir a escriptors i lectors?

A Libertània som amants de la literatura en qualsevol de les seves formes i gèneres, persones que s’acosten des de la lectura, l’escriptura, la il·lustració… El nostre objectiu és divulgar la cultura del llibre en general i l’obra dels nostres associats en particular. (M’ha quedat de manual).

Jaume Bou, el protagonista de Mai no hem tingut París, és un assassí professional amb un prestigi ben guanyat dins del seu ram. A més, és culte, llegit, molt cinèfil i amb un estricte codi deontològic. Per exemple, no es maten nens, ni dones embarassades ni ningú que li cau bé. Qui s’imagina un assassí amb aquestes característiques? Com has creat aquest personatge tan peculiar? T’has inspirat en persones reals?

Doncs és la mena d’assassí amb qui m’agradaria topar-me si no tingués cap altre remei que topar-me amb un. I per la meva salut esperaria caure-li bé. El personatge se’m va ocórrer com un recurs per aconseguir més contrast entre allò que volia transmetre i la pròpia narració.

La novel·la està farcida de “picades d’ullet” al cinema, sigui amb títols, sigui en noms de protagonistes, directors o frases memorables tretes d’algun fragment de les pel·lícules repartides per la trama. Planteges un desafiament al lector aficionat cinèfil per trobar tots els esments cinematogràfics integrats en la narració?

Sí, sense dubte. Vaig pensar que seria una manera divertida d’engrescar als lectors i jugar una mica. N’hi ha més de 80 referències, però no fan cap nosa, la novel·la la es pot llegir igual sense la necessitat de saber-ne res de cine.

Oferta i demanda. El nostre assassí-protagonista és contractat per llevar la vida d’una persona. Ni el que encarrega el crim, ni el executor, es coneixen. Tot es fa a traves d’intermediaris. Com t’has documentat? És fàcil encarregar un assassinat? Si ens expliques massa, ens podria tenir que “liquidar” Jaume Bou?

És clar que m’he documentat, però no et puc dir com perquè potser s’enfadaria en Jaume Bou. Igual que quan vols fer reformes a casa i t’informes abans de buscar un fuster, un lampista o un arquitecte perquè no et prenguin el pèl. No ho fas tu? Mai no se sap quan necessitaràs un professional qualificat.

El nostre assassí està cansat de la vida tan atrafegada que porta i necessita uns quants mesos de descans, “fer vacances”. Però rep un encàrrec que no pot rebutjar: liquidar un advocat corrupte que anys enrere li va prendre la seva noia, una dona que mai s’ha pogut treure del cap. Amor i odi, es troben mot a prop l’un de l’altre?

I tant! No hi ha un sense l’altre. Afortunadament, voldria afegir. Només odiant intensament saps estimar intensament. Recordes la pel·lícula «Quan en Harry va trobar la Sally»? Tothom que l’ha vista pensa de seguida en la seqüència que Meg Ryan fingeix un orgasme en una cafeteria, però per mi el millor moment és cap al final, quan Billy Cristal se li declara i ella li respon entre llàgrimes dient que l’odia, que l’odia amb tot el seu cor. Hi ha millor declaració d’amor que aquesta?

A Mai no hem tingut París, sembla relativament senzill posar-se en contacte amb un intermediari per encarregar un assassinat o qualsevol acte il·legal sense ser descobert, però que passava abans dels ordinadors, fa uns quaranta o cinquanta anys? Com s’ho feien els espies i els assassins?

En certa manera també està explicat a la novel·la, des de que el món és món sempre ha hagut qui contracta i qui es lloga, de vegades per ben poca cosa. Recorda que el dimoni va fer servir en Caïm per pelar a l’Abel. També va haver aquella banda de sicaris alats que va fer una escabetxina a Sodoma i Gomorra. Ve d’antic la cosa.

L’assassí viu en un altre país, en una casa a prop del mar, igual que tu. Hi ha més coincidències entre personatge i autor? Perquè us agrada el mar?

Alguna més n’hi ha, ens agrada el cinema, llegir, la música… Estem farts dels turistes a Barcelona i de la corrupció, i poca cosa més, crec. Amb el mar jo tinc una estranya relació d’amor i odi: visc al costat mateix però sovint passo d’ell. Reconforta saber que el tens allà, trobar-lo quan surts al balcó, però no em torno boig per veure’l com li passa a Antoine Doinel a «Els quatre-cents cops» (tocava colar la referència cinèfila, que Billy Wilder em perdoni).

Una vegada complert “l’encàrrec”… o no, tornarem a trobar en Jaume Bou, l’assassí cinèfil, en noves aventures?

Probablement, sí. M’agrada prou el personatge per tornar-hi més endavant, no d’immediat, però segurament en algun moment ho faré perquè tinc molt clar com hauria de ser la nova novel·la. Potser no serà una continuació estricta si no un spin-off o un flashback, o una mica de tot, no vull fer espòilers.

I el títol, com el vas elegir? I perquè París?

Està clar que és una referència a Casablanca, un d’aquells clàssics que s’ha de veure molts cops a la vida. S’ha de llegir, no puc donar més pistes.

Planifiques la trama, tries el títol i decideixes el final de la novel·la abans de començar a escriure? Explica’ns quin és el mètode de Joaquim Micó.

Normalment, primer tinc la idea que vull transmetre, el tema del que vull parlar. Després penso una història que em serveixi de vehicle i en uns personatges que em permetin explicar-la de manera versemblant. Finalment plantejo una trama que pugui tenir interès i cerco una veu narrativa que li vagi bé al conjunt. Llavors em poso a escriure, la narració pren vida i acabo donant-li la volta a tot.

Has escrit contes i novel·les juvenils i amb l’esclat de la tecnologia i les xarxes socials sembla que el lector jove, tan necessari pel futur de la literatura, es va convertint en una rara avis. Quines cinc novel·les recomanaries per ajudar a les noves generacions a descobrir el plaer de la lectura?

No hi ha receptes màgiques per aconseguir lectors joves però, si n‘hi hagués, inclourien una miqueta de qualsevol novel·la de Pedrolo, un polsim de Jules Verne, un munt de grams de còmic estil Tintin, Astèrix o Capitán Trueno i tot ben amanit de Joaquim Carbó, Josep Vallverdú o Emili Teixidor. Després, per postres, alguna cosa meva que tampoc els farà cap mal i també va bé per engreixar la meva autoestima.

I, per finalitzar, la nostra pregunta obligada. Quins són els teus pròxims projectes?

Estic reescrivint una novel·la situada a l’any 1975 sobre l’amor i l’odi, que parla dels records i les primeres experiències, de la joventut i l’enyor, de música, molta música i de nazis a casa nostra, molts nazis. Però sobre tot parla sobre els petons donats i els que no donarem mai.

Et desitgem molta sort.