Entrevistas Premios novela negra

Entrevistem a Manel Aljama

Manel Aljama, autor de La soledat del llebrer. 

Manel Aljama neix a Sabadell al 1963. És escriptor, comunicador i activista per la lectura. Abans, havia treballat d’informàtic especialitzat en sistemes de virtualització. Ha publicat una desena d’antologies de relats. Va guanyar el Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Badalona i aquest 2019 ha guanyat el Premi Ferran Canyameres de Novel·la amb La soledat del llebrer, publicada a la col·lecció “Lo marraco Negre”, de Pagès editors. Col·labora en la revista d’humanitats La Tortuga Avui de Caldes de Montbui.  Gestiona diversos portals digitals dedicats al llibre. Membre actiu de clubs de lectura de Barberà del Vallès i Sabadell.  Des de 2018, condueix el programa de música mediterrània Sons de Prop, a Montcada Ràdio. El podeu conèixer més a fons a la seva web: http://manelaljama.cat/

Parla’ns dels teus referents literaris…

Quan parles dels teus referents literaris sempre comets injustícies perquè et deixes algú. Vaig començar amb els còmics de “Mortadelo” que llavors es deien “tebeos”. M’agradava tot el que feia Ibañez i en canvi  no m’agradaven gens ni mica Zipi i Zape. De la infància el primer llibre “meu” va ser “El club de los siete secretos” i un que em va impactar “Primera memoria” d’Ana Maria Matute. Van seguir “El lazarillo”, “La Isla del tesoro”, etc. D’adolescent Kafka, Hesse, Cela, Asimov, , Montserrat Roig, Mercè Rodoreda, Txékhov  i Pedrolo.  Vaig començar a fer contes esperonat pels que havia llegit de Benedetti que molts coneixen per la poesia. Hammett, Chandler, Steinbeck, Carson McCullers, Tom Sharpe… la llista és molt llarga.

I els teus inicis com escriptor… Vas començar amb relat curt o directament amb novel·la? Què t’agrada més?

D’adolescent intentava fer narracions curtes i poesia. Encara dec tenir alguna cosa guardada. Arran d’un accident vaig retornar als llibres de literatura i a fer el que més m’agradava, escriure. Per mitjà d’un amic de llavors a qui també agradava escriure, vam trobar un dels primers portals on penjar i publicar relats. Jo havia intentat acabar sense èxit una novel·la. Em vaig formar en la tècnica del relat. No va resultar difícil perquè tenia el bagatge de ser lector i unes preferències d’estil. A més, a l’escola era el de les redaccions, acurades i periodístiques.

A La llar del Llibre, de Sabadell, amb Josep Maria Francino.

Futur imperfecte (2015), la teva segona novel·la, va guanyar el XXVII Premi de Narrativa Juvenil Ciutat de Badalona amb una història de ciència ficció que situa l’acció el 2092. En canvi, La soledat del llebrer és una novel·la negra ambientada el 1975 durant els últims dies del dictador Francisco Franco ¿Perquè aquest canvi de registre?

No és cap canvi. Els gèneres que estan mal vistos pels cercles acadèmics i puristes sempre m’han agradat. El contenidor de ciència ficció on hi caben distòpies, steam punk, post apocalíptic, etc és molt interessant. I la novel·la negra o de crim sempre ha estat present, també en format de relats. En els meus blocs conservo uns quants contes tant de ficció com de crims. I aquest any ha 10 que col·laboro en una revista de ciència-ficció que s’edita en castellà i en anglès. http://servercronos.net/bloglgc/index.php/minatura/ (números fins 2019) i https://bibliotecadelnostromominatura.blogspot.com/ pels més actuals. Convido la gent a visitar i veure els especials Vampirs, Asimov, Verne… El negrot, només que denunciïs la corrupció, ja el portes a dins.

Com es va gestar La soledat del llebrer? Vas planificar la trama abans de comença a escriure? Explica’ns com t’ho vas fer.

La Soledat del llebrer forma part, en principi d’una trilogia. El personatge va aparèixer més gran, a punt de jubilar-se en una comissaria d’una ciutat dormitori. La novel·la no la vaig aconseguir publicar i la vaig deixar al calaix per escriure la segona de la trilogia, però que com en “Regreso al futuro”, feia un viatge al passat. Uns trenta anys enrere: de 2005 a 1975. Tenia una visió en blanc i negre dels fets. La consciència va venir al 1976 amb les vagues del metall i les assemblees que fèiem a l’escola en hores de “tutoria”. Amb el temps que ha passat i el que està passant ara, em va venir en safata. Però els plans no sempre surten com vols, ja “la volia” pel 2015 i ha vist la llum al 2020!  No em queixo!

Presentació de llibres a Tiana Negra 2020.

José Luis Canales, un jove inspector de la Brigada Político Social, arriba a Barcelona a finals de l’estiu de 1975, des de Conca, la seva ciutat natal. ¿Com vas decidir el personatge protagonista, un jove i inexpert policia secreta que no sap gairebé res de la política del moment? ¿I perquè és originari precisament de Conca? Coneixes aquesta ciutat?  

No, no conec la ciutat. El vaig situar a Conca perquè em venia bé. Pel que vaig veure no era una ciutat conflictiva i no té sortida al mar. Si hagués agafat alguna altra, per exemple, ciutats d’Andalusia, em sembla que Canales seria menys creïble, perquè ja hi havia força emigrants aquí que haguessin obert els ulls del poli abans d’arribar. Al principi de la novel·la dic les preferències per un policia de Conca: Madrid, però és jovenet i s’ha d’endurir en la perifèria. El nom va ser més problemàtic que la ciutat. Havia de ser sonor i ja havia molts triats.

Canales, que té un concepte diferent del que tenen els seus caps sobre com ha de ser un bon policia, decideix investigar els assassinats de dones que fan el carrer, encara que sembla que això a finals de 1975 no li interessa a ningú. Aconsegueix l’ajuda de la Trini, una meretriu, però tothom té por de parlar i de enfrontar-se a un assassí massa poderós. Per què vas elegir les prostitutes de carrer com a víctimes d’un assassí despietat?

L’estructura policial el 1975 era: Policia Armada (grisos) i “la social” (o “secretas”). La policia “armada” que no rebia formació estaven “para todo”. I els “secretas” tenien com a missió infiltrar-se en la política i les actituds contra el règim. També havia algun armada que havia anat “de paisano” però les divisions eren clares.  El 1975, la dona a Espanya tenia un paper decoratiu. Cal recordar la penalització de l’adulteri (només ho feien les dones!). El periòdic que treia els budells de la societat era “El Caso” i sempre sortien coses pitjors que en “El Llebrer”. Recordem que les dones que entraven a treballar a grans empreses, signaven la baixa voluntària en cas de matrimoni i maternitat. A qui l’importava llavors la desaparició d’alguna “perduda” que feia el carrer? Canales es mou per honestedat, innocència, inexperiència i amor.

Parlant de novel·la negra catalana a Tiana Negra 2020 amb Irene Solanich i Carles Mentuy.

I mentre la vida de Franco s’apaga amb els primers dies de novembre de 1975 i els tediosos comunicats del “equipo médico habitual” inspiren acudits de tots colors, les investigacions de Canales el porten als canòdroms de la Ciutat Comtal, i al costat fosc que envolta les carreres de llebrers. Coneixies aquest món que ja ha desaparegut de la urbs barcelonesa? Com t’has documentat? 

Una cosa em va portar a l’altra: Canales està sol, com un llebrer. Les dones del carrer són una baula de la cadena de maltractament social, el gos, de cacera, de carreres, també. Amb la novel·la em va sortir rodó, però em vaig haver de documentar. I els maltractes que reben les dones del carrer o del bordell de carretera, són comparables als que infringeix un caçador al seu llebrer. Com dic a la novel·la, els canòdroms no eren negoci ni pel públic ni per l’apostant. Així que vaig tenir mans lliures per fer-lo servir de tapadora de negocis bruts. Revisant l’hemeroteca vaig veure molts robatoris de milions que no tenien tanta difusió com van tenir els famosos “Toretes” i “Vaquilles” per dues-centes mil pessetes. Al final del Franquisme, els incendis en fàbriques  pels mesos de juny o desembre i els robatoris de la paga dels treballadors d’un hotel, un hospital públic eren més freqüents del que es pensava. Qui tenia gossos de cacera, havia de tenir permís d’armes i és clar, diners. No podia ser un empleat de la SEAT…

En alguns moments de la seva investigació, Canales se sent “com un gos, un llebrer solitari obligat a fer una carrera amb un objectiu (la llebre de drap) que sembla allunyar-se a cada passa que dóna” Explica’ns el perquè d’aquesta comparació del protagonista amb un pobre i solitari llebrer.

Ja he donat resposta abans, crec. Si la primera novel·la de Canales no tenia clar el títol, aquesta sí, Per força una persona honesta envoltada de llops s’ha de sentir sol. Em va agradar el símbol del Llebrer i em va “lligar” la coberta.

La soledat del llebrer a Montcada Ràdio.

A La soledat del llebrer conviuen el català i el castellà, segons quina sigui la llengua materna del personatge, cosa que afegeix versemblança a la novel·la. Diries que predominava el castellà a la Barcelona de 1975? I a la Barcelona de 2020?

Difícil. El 1975, l’Ajuntament de Barcelona estudia permetre estudiar català fora de l’horari lectiu a les escoles… Malgrat la Nova Cançó i Miramar, el català estava prohibit a nivell de mitjans. Es feia com una cosa exòtica. Hi havia llibres, sí, però amb tiratges molt curts. Hi havia interès. El castellà era la llengua oficial al 1975. Al 2020, el català ha recuperat molt, però hi ha un allau de llengües d’arreu que sovint utilitzen el castellà perquè el català segueix sent una llengua sense estat.

Tindrà continuació La soledat del llebrer amb els mateixos personatges?

Com a mínim, una trilogia. Hi ha una novel·la al calaix amb la Trini i Canales ambientada en una ciutat dormitori l’any 2005. Surt Barcelona post olímpica i no gaire afavorida. I la tercera per escriure, que està en mode escaleta, és cap al futur, amb els mateixos personatges i un rescatat de la primera novel·la que vaig escriure.

Quins cinc autors actuals de novel·la negra i policial ens recomanaries? I cinc novel·les?

Escombraré cap a casa… i faré paritat amb 6 títols

Sebastià Benassar, El país dels crepuscles

Raquel Gàmez, A la seva pell

Lluís Llort, Pes Mort

David Marín, Appletown

Montse Sanjuan, Dues dones

Núria Queraltó, Et diran que és l’atzar

Finalment, la nostra pregunta obligada. Parla’ns dels teus projectes de futur?

Tinc projectes: un recull de contes, una distòpia i una de negrots. Ara, però, amb el calendari i la situació general no sé com ni quan veuran la llum. Sens dubte hi ha un abans i un després del confinament.

Et desitgem molta sort!

Entradas relacionadas

Deja tu comentario

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.